 |
Crònica des de Tulkarem, Palestina (3 de febrer de 2003) |
Dilluns 3 de febrer de 2003, Tulkarem (Palestina)
Som el dilluns, 3 de febrer de 2003, a dos quarts d'onze de la nit i som a Tulkarem (Palestina). Els tancs i els jeeps de l'exèrcit són al carrer i s'escolten trets en diversos punts de la ciutat. Hi ha toc de queda, però no sabem per què. De fet, mai se sap per què hi ha toc de queda. En realitat, el que ens estranya és quan no n'hi ha.
Fa una setmana que som a Tulkarem. Hi vam arribar el dilluns 27, el dia abans de les eleccions israelianes. Per culpa de les eleccions hi havia declarat el toc de queda a tots els territoris ocupats i els cotxes palestins tenien molts problemes per circular per la carretera. Després de dues hores de viatge des de Nabulusa (a 30 km) vam arribar a Tulkarem. Tulkarem és una ciutat que té 57.000 habitants, una part important dels quals viuen als dos camps de refugiats: el de Tulkarem i el de Nur Shams. La gent es va comencar a instal·lar en aquests dos camps el 1948, quan van ser expulsats de les seves terres pels israelians. Primer es van instal·lar en tendes, però al cap dels anys, veient que de moment no podien tornar a casa seva, s'hi van anar construint barraques. Actualment són les zones més pobres de la ciutat, amb els carrers més estrets i en condicions més precàries, per la qual cosa els seus habitants són els més combatius de la ciutat.
La ciutat està situada al nord-oest de Cisjordània, al costat de la Línia Verda, que és la frontera que separa aquests territoris d'Israel i que es va fixar el 1967. En aquesta zona és on comencen a construir el mur. Amb l'excusa de la seguretat estan alçant un mur que encerclarà tot Cisjordània per controlar, encara més, els moviments entre una banda i l'altra de la frontera. Teòricament, aquest mur havia de seguir el recorregut de la Línia Verda, però en realitat s'endinsa dins la zona palestina i encercla ciutats i pobles per aïllar-los entre ells i de les seves terres. El mur farà entre 5 i 8 metres d'alçada i al voltant tindrà una zona de seguretat amb trinxeres, tanques elèctriques, sensors, patrulles de vigilància i torres de control. El govern d'Israel diu que posaran diverses portes per creuar-lo, però els palestins no saben ni quantes n'hi haurà ni si els hi deixaran passar. Com que en moltes zones el mur separara els pobles de les seves terres de conreu, a la pràctica els pagesos no podran anar a treballar-les i passaran a ser terres israelianes. Aquesta situació augmentarà l'índex d'atur palestí, que actualment és del 75% de la població activa. A Ras'Attya, per exemple, el mur passa pel costat de l'única escola de primària que hi ha a la zona, i com que encercla el poble els nens i les nenes dels pobles veïns, que ara triguen deu minuts a arribar a l'escola, s'estaran més d'una hora per anar-hi. Les primeres conseqüències de la construcció del mur són la destrucció de les cases i els edificis que hi ha al mig del seu recorregut (totalment arbitrari) i també de camps d'oliveres i altres conreus.
La nostra tasca a Tulkarem consisteix sobretot a fer d'observadors i que els soldats sàpiguen que hi ha presència internacional que vigila i difon les agressions que es perpetren contra la població palestina. També intentem fer més fàcils els moviments dels palestins dins d'uns territoris que en teoria controla l'Autoritat Nacional Palestina, però que a la pràctica estan ocupats per l'exèrcit israelià. I és que a les carreteres de sortida de cada poble o ciutat hi ha controls militars on obliguen tothom a identificar-se i on la gent de vegades s'ha d'esperar durant hores fins que al soldat de torn li vingui de gust deixar-te passar. Si hi ha internacionals observant aquests controls, de vegades l'espera és més curta. A més, moltes carreteres estan tallades amb muntanyes de terra, grans pedres o tanques metàl·liques, i molts cops s'han de fer voltes molt llargues per anar a llocs que són molt a prop. Aixó, no és estrany que per anar d'un poble a un altre hagis de canviar tres cops de vehicle. Ben diferent és la situació dels colons jueus que viuen en els moltíssims assentaments que hi ha per tot Cisjordània, ja que tenen bones carreteres i llibertat total de circulació per tot el territori. Els assentaments solen ser sobre turons i protegits per un fort desplegament de seguretat. Per començar-ne un de nou, col·loquen una casa prefabricada en qualsevol camp palestí que els agradi i ràpidament els soldats hi van per 'protegir-los' del palestí que acaba de perdre les terres. En poc temps hi porten més cases prefabricades i més soldats, i a poc a poc van construint els habitatges fins que hi creen tota una colònia.
Aquí a Tulkarem la major part de les escoles són a la mateixa zona, que és a prop del destacament militar israelià on hi ha tots els tancs, jeeps i soldats. Una de les feines que fem és anar cada matí a l'hora d'entrada dels nens a l'escola, ja que hi acostumen a passar els soldats amb els tancs o els jeeps i de vegades s'hi aturen. Davant d'aquesta provocació, molts cops els nens els llancen pedres. La resposta dels soldats són bales i gasos lacrimògens. Si hi ha internacionals, la repressió dels soldats no sol ser tan dura, o fins i tot passen de llarg sense aturar-s'hi. El mateix passa quan hi ha toc de queda. Els soldats recorren la ciutat amb jeeps i tancs perquè no hi hagi ningú al carrer, però la població molts cops trenca la prohibició i surt al carrer per llençar pedres als soldats. La nostra presència al carrer dissuadeix en alguns casos els soldats d'una repressió més dura.
Cada nit, dues persones del grup d'internacionals fan torn amb les ambulàncies. El mes de març passat els soldats israelians van matar-ne un conductor a Tulkarem. En aquella ocasió hi havia declarat el toc de queda a la ciutat, però hi havia un ferit i les ambulàncies, amb el permís del destacament militar, van sortir a buscar-lo. A 200 metres de l'hospital es van trobar amb un grup de soldats que els van tirotejar: el conductor d'una ambulància va morir. Després d'aquell fet, i a conseqüència dels problemes amb què topen moltes nits per poder creuar els controls militars, van demanar que un internacional acompanyés els vehicles quan es fa fosc. Cal destacar que durant el 2002 més de 60 persones van morir als territoris ocupats dins d'ambulàncies retingudes als controls de l'exèrcit.
Aquesta és la realitat quotidiana que es viu a Tulkarem. Però de vegades encara s'endureix més, tal com va passar el dijous 30 de gener quan les forces especials israelianes van matar-hi dos nois. A dos quarts de dues del migdia, diversos vehicles militars i policials israelians van entrar a la ciutat per intentar imposar-hi el toc de queda. En diversos punts, els joves van respondre llençant pedres i ampolles als tancs i jeeps militars. El toc de queda era la primera part d'una operació de les forces especials israelianes per detenir i executar diversos palestins. Mentre els joves s'enfrontaven als vehicles de l'exèrcit en alguns carrers, un cotxe amb membres de les forces especials israelianes va aparèixer al centre de Tulkarem. Els membres de les forces especials van baixar-ne i van disparar indiscriminadament contra la gent que hi havia: van ferir set persones. Tot seguit van agafar un dels ferits, el van fer estirar a terra i li van buidar totes les bales del carregador de l'arma que portaven al cap (quinze bales). Era un noi que formava part de les Brigades dels Màrtirs d'Al-Aqsa, vinculades a Al-Fatah. Una de les altres persones ferides (que no pertanyia a cap organització política) va córrer cap a la seva botiga, que és al mateix carrer, i els sodlats el van seguir i també el van tirotejar. Després, les forces israelianes van dir que havia estat un tiroteig entre persones armades i soldats, però els testimonis asseguren que cap dels morts ni ferits portava armes.
Amb aquest escrit volem transmetre la realitat quotidiana que viu la població palestina i la impunitat total amb què es mouen i actuen els soldats israelians. Estem descobrint una situació molt més dura de la que ens imaginàvem: la població palestina té moltes dificultats per moure's i anar a treballar o a estudiar, en qualsevol moment poden perdre la vida, els poden enderrocar la casa o els poden robar les seves terres. I tot això passa amb el silenci còmplice de la major part de governs i de mitjans de comunicació del món. Malgrat tot, el poble palestí (que també ens ha impressionat per la seva generositat i força) continua lluitant per la llibertat i dignitat.
Ester, Jordi i Laia
|
