 |
Viatge reial |
1 A 5 DE NOVEMBRE
El Queen Elizabeth 2 és el màxim en comoditats, serveis, luxe, diversions i... avorriment. És una petita ciutat al mig del mar amb els carrers de catifes toves, teatre, cinema, botigues, bars, restaurants, casino, llibreria, biblioteca i piscina amb hidromassatges a coberta on, per cert, hi fa un fred que pela! Cada matí ens passen per sota la porta les notícies del dia, que arriben via satèl·lit i el programa d’actes al vaixell de la jornada. També hi ha una clau a la part superior del programa on s’indica el tipus de vestit que es requereix per a aquell dia. Poden ser de dos tipus: l’informal amb americana i corbata, i el formal amb vestit negre de gala. Nosaltres no portem ni una cosa ni l’altra i optem per posar-nos el bo i millor del nostre vestuari de campanya i dirigir-nos al restaurant per veure què passa. Avui el codi és informal i passem el tràngol sense problemes. Ens asseuen a la taula que ja teníem assignada entre dues dones de Nevada (la Nadine i la Pam) i dues de Nova Jersey (la Jakie i la Janette). Totes sembla que és la primera vegada que van en un creuer d’aquest tipus com nosaltres. Segurament ens han posat a una taula de principiants...
El descobriment del restaurant Lido ens obre esperances. És un 'self-service' de molta qualitat que ens estalviarà les feinades de triar entre un munt de plats que no coneixes, que et serveixen al cap de molta estona i que et menges en un moment de tan petits com són. Al Lido veus el menjar, l'agafes i redueixes molt el protocol de comanda de la manduca. El segon dia, amb el codi formal, tornem a provar d'entrar al restaurant per sopar i ja ens envien directament al Lido, el restaurant dels pobres. Ho sentim per les nostres veïnes de taula que avui hauran de sopar sense haver de repetir totes les coses deu vegades, amb diferents pronunciacions, perquè nosaltres les poguéssim entendre.
Al vaixell tenim 960 tripulants per a 1.600 passatgers, o sia que mal servits no podem estar. El contingent de tripulació el formen una amalgama de nacionalitats, la majoria de països pobres. Els filipins són els que n’aporten més i tenen assignades bàsicament feines de manteniment del vaixell i de servei a les cabines. El romanesos són els reis del casino i els paquistanesos fan més de cuiners. El servent que ens ha tocat a nosaltres és un filipí que es diu Ricardo Franco. Quan diu el cognom ja riu perquè sap que el nostre dictador particular també se'n deia. És com si un de nosaltres es digués Marcos.
I els dies van passant mirant films que no entenem, menjant al Lido, bevent pintes de cervesa al bar, parlant amb la tripulació o revisant l’exposició de fotografies matinal amb les cares blanques dels vells, les seves pells estirades, les seves arrugues i la seva dentadura postissa. A aquests vaixells sembla que sols hi viatgen vells. El luxe i tanta organització també ens cansen i prompte trobem a faltar l’anarquia autèntica del centre d’Àsia o el menjar de la Xina. Venim dels inferns i no ens acostumem al cel. Segurament ens falta passar primer pel purgatori.
|
