 |
Chicago de dia |
26 D’OCTUBRE. A 12 DIES DE L’ARRIBADA
L’hotel de la joventut en què ens allotgem és d’una qualitat extraordinària, nou, net i molt ben organitzat. Té una cuina gran on cadascú es pot fer el menjar i un menjador també gran. A més, té sales de reunions, oficina de turisme i consigna de maletes. En arribar-hi et donen una targeta magnètica sense la qual no pots entrar a l’edifici, ni pujar per l’ascensor, ni obrir la porta de l’habitació. Al capdamunt de les escales, abans d’entrar a la recepció, hi ha unes llistes de benefactors i col·laboradors que segurament van ser clau a l’hora de la construcció de l’alberg. És una cosa que els americans tenen de bo, i és que per a qualsevol construcció pública sempre hi ha unes persones que hi col·laboren desinteressadament. Al nostre país encara no passen aquestes coses, segurament deu ser que les lleis fiscals tampoc hi ajuden gaire. L’alberg està situat al centre del centre de la ciutat i això sempre és una cosa que cal tenir molt en compte, perquè permet visitar totes les coses interessants d’una manera ràpida i senzilla... i estalviar molt de temps.
Chicago és de les ciutats que té centre, que amb una passejada ho pots veure tot. A l’alberg ja ofereixen visites a la ciutat caminant. Avui pugem a la torre més alta del món, que tenim també al costat de casa. Les mesures de seguretat són grans i l’entrada està envoltada de grans proteccions de ciment que ja havíem vist a les ambaixades dels Estats Units a Londres i Bucarest, i en altres edificis importants del país, i que s’han posat de moda a partir de l'11 de setembre. La pujada amb ascensor de gran velocitat i que et deixa una mica sord et porta a una gran sala amb finestrals on no hi més interès que la vista sobre el llac Michigan i el recorregut per la història de la ciutat.
A les 19.45 agafem el tren que ens ha de portar a Buffalo, parada necessària per anar a les catarates del Niàgara. Ens ha canviat la fesomia del tren i ja no anem amb un de dos pisos amb una part superior per als passatgers i l’altra per als serveis. Aquest sol té un pis i és més a l’estil europeu, podríem dir. Ens permetrà viatjar de nit i així aprofitar un dia, com ja vam fer durant tota la ruta d'Europa i l'Àsia. La cambrera del vagó restaurant és una mostra viva de l’apatia i després d'alguns intents de vocalització ens serveix una pizza embossada i una ampolla de suc amb marca de fruita, envasat per una casa de sucs i distribuït per Pepsi. És la mostra de com funciona el mercat nord-americà: la casa de fruita hi posa la marca i així dona la idea al consumidor que és fruita pura, i la casa de sucs l’envasa per a una empresa que ja té la distribució assegurada. És el país de les estadístiques, dels estudis i dels controls.
|
