Diu que actua per cops estètics i que no és gaire amant d'exposar les seues creacions. No obstant això, amb aquests Pergamins oblidats, Manolo Ripollés sí que va tenir la necessitat d'ensenyar la seua obra i ho reconeix. I és que després de treballar el paisatge com a resposta al que ell anomena «progrés destructiu» (proliferació d'urbanitzacions, amenaces de transvasaments i altres agressions a l'entorn), Ripollés s'ha trobat de cop dins l'àmbit privat, i reconeix que l'objectiu d'aquesta exposició és trobar l'essència de la seua pintura. «Els seus objectius són tan psicoanalítics com artístics», diu d'ell l'escriptor i periodista Julio Llamazares, en un dels textos que s'inclouen al catàleg.

Concretament, Pergamins oblidats són vuit obres, algunes d'elles de gran format (de 169 per 178 centímetres o de 202 per 84) que representen estanteries amb llibres i pergamins que l'autor ha fotografiat prèviament en diferents biblioteques del món. I és que tot i ser un artista autodidacte, els crítics coincidixen a afirmar que actualment se'l pot considerar un mestre, ja que en la seua recerca constant ha sabut «descobrir recursos que a d'altres se'ls resisteixen», argumenta el mateix Llamazares. De fet, les obres que s'exposen al Palau Episcopal estan realitzades en tècniques i materials diversos. Així hi ha collages, fets amb llaunes rovellades o collages fets amb cartrons. Tots representen el mateix, pergamins, llibres, papers i en tots ha sabut jugar amb les diferents textures i colors per transmetre una imatge estètica acurada que evoca no només el passat sinó també el pas del temps. «Reivindico la faena artesanal del pintor», assenyala el mateix Ripollés, que com a curiositat explica que els títols dels llibres fets amb cal·ligrafia també els ha escrit ell mateix. «Quan era menut no m'agradava gens però amb el temps m'he adonat que en aquesta vida tot el que has après en el futur et pot ser útil», argumenta.