Josep Igual, benicarlando establert a la Ràpita, acaba de publicar a Cossetània Edicions, de Valls (col·lecció Notes de Color, 19), el llibre Quaderns deltaics, que va obtenir –i no m'estranya, perquè està molt treballat– el III Premi de Narrativa Cristòfol Despuig (2008), que convoca l'Ajuntament de Tortosa. Poeta, periodista, novel·lista, cantautor i músic fins i tot, recitador de versos propis i d'altri, Igual, premiat en diverses ocasions pels seus textos, és «homme de lettres» a la catalana i, geogràficament, a l'ebrenca, és a dir, vostès mateixos.

En qualsevol cas, aquest xicot –amb una obra que ja comença a ser dreta i feta com una cantonada–, amb aquests Quaderns, m'ha sorprès molt agradablement, sigui dit que pràcticament no li coneixia res del que havia publicat abans, i ja me n'excuso perquè entre els seus papers –si són com els d'aquests Quaderns– hi deu haver passatges admirables. Però amb la novel·la, ja em dispensaran, no m'hi entretinc gaire.

En canvi, aquestes proses, vivències pensades de la realitat, atrapada en totes les seves dimensions, m'han atrapat. Potser perquè jo mateix, amb escassa fortuna, també faig el conreu d'aquesta modalitat literària, que té, certament, uns precedents il·lustres i veïnals, els dels moralistes francesos, que vam tenir la sort, al segle XX, que Pla i Fuster ens van deixatar, fent-los accessibles.

El cas és que aquests Quaderns, signats al delta de l'Ebre, entre els anys 2001 i 2007, fragmentats en cinc capítols, contenen una botifarrada total de 826 anotacions d'extensió diversa (de vuit o deu ratlles de mitjana a una de sola) sobre, també, les més diverses apreciacions que procura la vida: lectures, el temps, el treball, la convivència, el paisatge, l'espectacle polític, la cultura, la pròpia obra i la dels altres i, en fi, el sentiment i reflexió que dóna la dansa de la realitat.

És un dietari? Potser sí, encara que no vagi datat i encara que no hagi estat escrit cada dia. És prosa de no-ficció, com diuen ara? Sí, perquè s'expliquen coses que són ben reals. És prosa de ficció? També, perquè hi ha realitats que semblen inventades. És novel·la? Hi ha trossos que ho sembla, no en va l'autor en conrea l'ofici. És poesia? Igualment, per exemple: «Una llengua de garbinet m'acarona les temples», que no em diran que no sigui un vers per començar un poema. És filosofia, potser també teologia i una mica de pensament científic? Doncs, també, perquè Igual –lector impenitent, ja que l'ofici també ho porta– sap administrar, com els clàssics, els estats anímics davant del que se li posa al davant: la ira i les intemperàncies –tan sanes sovint per esbravar-se davant tanta idiotesa– o el matís, la ironia i el sarcasme, tan propis d'un escepticisme actiu com és el seu.

Aquests Quaderns tenen sentències lapidàries, com fuetades, dignes dels millors activistes sincrètics de la ment. Tenen descripcions de paisatges exteriors i interiors, observacions de lectures, moltes i diverses (Pla, Fuster, Bladé, Azorín, Ruano, Gómez de la Serna, Genet, Vila-Matas, Cocteau, Faulkner, Machado, Wilde, Tolstoi, en fi, tota la rècula, passada i present), tenen una gran maquinària verbal, però, sobretot, aquella auscultació crítica de la realitat tal com se'ns presenta, amb tots els seus ingredients d'autenticitat i fantasmada, de petits heroismes i grans atrocitats, de seguretats automàtiques i certeses canviants, és a dir, tota la comèdia humana –esfondrats els jeràrquics cànons de la modernitat– posada en evidència per un que no combrega amb les rodes de molí de l'aparença.

Cadascun d'aquests 826 «mantres» –talment com els nostres «ora pro nobis» cristians– haurien de poder ser llegits –i meditats– amb tota lentitud (posem un «mantra» per dia), i d'aquesta manera aquest llibre, que pot ser llegit en quatre o cinc hores, pot durar-vos una mica més de dos anys. I és que «la despersonalització té pressa», com afirma agudament l'autor, que troba a faltar en aquest món «una mica de bondat d'aigua neta», que en té «els dallonses plens de moral pública amb trampes privades», que es «treballa els racons de la paciència», aquella paciència que no és suficient, malgrat tot, per no contestar a les impostures d'autors que es presenten com a «perdedors». I és que a Igual no li és igual –perquè «ens revolta un xic l'orgull»– que «als perdedors ens prenguin l'etiquetatge els triomfadors rutilants». Poseu aquí el nom d'un conegut escriptor mallorquí –massa poc, deu pensar ell– i estareu en la bona pista.