diumenge, 15 de febrer de 2009
> Un escriptor del planeta lumpen
EVA VÀZQUEZ.
|
D'aquí a unes setmanes, la poderosa crítica nord-americana podria elegir la seva monumental novel·la pòstuma, 2666, com l'artefacte literari més sensacional de la temporada, però hi va haver un dia, no fa pas tants anys, que Roberto Bolaño va ser un tipus escardalenc que malvivia en una habitació prestada de Girona, mirant atònit les carpes de l'Onyar mentre esperava la renovació d'un permís de residència i la trucada d'algun amic o una amant que el salvés de l'estupor de l'anonimat. Era a finals dels setanta, tenia poc més de vint anys i, després de vagabundejar per Mèxic i el Salvador i d'ocupar-se en tota mena de menesters per sobreviure, des de vigilant nocturn a rentaplats, carregador de moll, escombriaire i veremador, va introduir-se en el negoci turístic fent de venedor ambulant de bijuteria a Blanes, d'on ja no es mouria més. Fins al 1984 no va aconseguir publicar la primera novel·la, Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, però tota la seva obra, un prodigi literari on es donen la mà la desmesura i la tendresa, l'abjecció i la poesia, ja és continguda en aquells anys de la marginalitat i la pobresa, la del hippy que va aspirar a ser escriptor al cor del planeta lumpen i va acabar sortint-ne convertit en àngel.
|
)
