L es visites dels germans Gallagher a Catalunya sempre han tingut un caire agredolç. Poques vegades han estat a l'alçada de la llegenda que carregaven a les espatlles. En les seves primeres actuacions, l'any 1996 (Zeleste), i el 1997 (Palau d'Esports), es van mostrar impersonals i apàtics. Pitjor va ser l'any 2000 (pavelló de la Vall d'Hebron) quan es van presentar sense Noel Gallagher, a la guitarra. En el seu darrer concert, també a la Vall d'Hebron, el 2005, van ser tan murris com sempre, mentre que el mateix any, a Benicàssim, Liam Gallagher va aparèixer amb una afonia notable. El deute pendent, però, es va saldar sobradament divendres a Badalona, amb un concert en què, per fi, ens vam poder treure el barret davant d'Oasis. La causa? Sens dubte, la presència física d'un Paul Weller –molt ben acompanyat per una xicota morena– que va estar seguint el concert amagada en un lateral de l'escenari. Davant del modfather (la parka el delatava), els alumnes avantatjats no podien fer més que demostrar que tenien ben apresa la lliçó oferint un concert d'alt voltatge. Llàstima que aquesta presència de Weller a l'escenari fos només d'espectador i no es traduís en una esperada col·laboració sorpresa que hagués fet pujar encara més el nivell del concert. Només la seva presència es va fer pública quan Liam li va dedicar Slide Away.

Des que l'estiu de l'any passat, en un concert a Toronto, un espontani va agredir Noel Gallagher i el va fer fora de l'escenari, el cos de seguretat personal del grup desafia la puntualitat britànica i fa iniciar els concerts amb un quart d'hora de retard. Un retard que no va importar gaire el públic que omplia tots els racons del Camp de la Penya. Una quantitat de públic que s'ha duplicat des de la seva darrera visita, l'any 2005, gràcies al fet que els germans Gallagher ofereixen un nou disc, Dig out your soul, certament superior als que havien editat aquest segle.

El grup va aparèixer sorprenentment comunicatiu; les salutacions van anar més enllà dels clàssics «bona nit, Catalunya» o el «gràcies» de rigor; Noel va fer broma amb el seu nou bateria, Chris Sharrock (ex The La's), dient que s'assemblava a Frodo (El senyor dels anells), i fins i tot Liam va abandonar el seu habitual posat xulesc, desafiant i perdonavides, i es treia les mans de les butxaques per incitar el públic a seguir les cançons picant de mans. Sense més trucs escènics que quatre pantalles de vídeo fent de teló de fons, Oasis van fer un repàs al nou disc, tot i que on van triomfar de debò va ser amb els clàssics dels seus primers discos, que el públic va rebre com si aquella fos la darrera oportunitat d'escoltar-los en viu i en directe: Supersonic, Wonderwall, Morning glory, Cigrrettes and alcohol, Champagne supernova o un Don't look back in anger convertit en un himne d'estadis dirigit amb pols ferm per Noel Gallagher. Una versió gairebé furiosa d'I am the walrus, dels Beatles, va posar punt i final a un concert, per fi, memorable dels Oasis.