Tenim per objectiu deixar a les generacions futures un món infinitament millor. Cal, doncs, aprofitar qualsevol ocasió per transformar les coses, per petita que sigui l'ocasió i per petit que sigui el canvi. S'han de posar en valor les fites assolides. Tots els esforços han estat necessaris; i fonamenten la necessitat de perspectives emancipadores noves: cal ser fidels al futur. La societat és més complexa, incerta i dinàmica que mai. Hi ha processos cap al progrés humà, i d'altres que porten l'empremta de grans injustícies. Cal reconèixer la magnitud dels canvis, no banalitzar-los. I evitar tendències claudicants o només resistencials. Necessitem rebel·lia creativa, transgressió reflexiva, inconformisme constructiu. La nova política arrela en valors (autonomia, generositat), s'expressa en actituds (senzillesa, respecte), reconeix identitats (les diferències estimulen, els vincles reconforten) i defensa els interessos de persones i col·lectius vulnerables.

L'espai de la transformació és la vida quotidiana. No existeix el sistema ni les estructures, en abstracte. Aquests conceptes són pistes falses que fan el joc als poderosos. El que existeix són relacions concretes de desigualtat i de dominació que cal transformar, una a una, en relacions d'igualtat i fraternitat. Les persones són les protagonistes del canvi. Des de la subjectivitat s'han d'obrir espais de construcció d'una nova ètica del nosaltres, una infraestructura moral generadora de dinàmiques de treball per a ciutats i pobles on siguin possibles vides autodeterminades, projectes personals lliures, diversos i tots realitzables en igualtat. Trajectòries individuals que han de ser coherents en el dia a dia amb les utopies col·lectives que somiem. És, per exemple, en la pràctica de la paternitat cuidadora, coresponsable i paritària, que es construeix –ara sí– l'home nou. Cap finalitat no justifica els mitjans. Són els mitjans els qui incorporen els valors de les finalitats. Amb maneres de fer prepotents és impossible construir un futur just. A l'establishment se l'afronta des de la confiança de reconèixer la bondat en la mirada de les persones. I des de la determinació de fer-ho.

Els relats emancipadors han de poder traduir-se en pràctiques que impactin en els àmbits de la vida quotidiana (barris, escoles, fàbriques...) cap a la superació de les dominacions existents: en el compromís diari hi ha la prova del valor de cada somni. Hi ha moltes maneres de lluitar per un món millor, cadascuna aporta coses necessàries. Cal reconèixer amb empatia les opcions dels altres, posar en valor mútuament formes d'acció, restar oberts als aprenentatges. S'han de teixir ponts de diàleg entre relats d'emancipació diversos. Calen moviments socials transgressors, un teixit associatiu dens i arrelat, xarxes comunitàries amb vocació de solidaritat, actors polítics i governs honestos. I per damunt de tot, cal una ciutadania crítica, activista i responsable, perquè com deia el Pocho Lepratti, «una xarxa de formigues pot més que un elefant».

S'han de transgredir de manera creativa les seguretats ideològiques heretades. Cap d'elles no pot ja capturar la complexitat del món d'avui. Són moltes i molt canviants les dimensions de la injustícia (i les dimensions de l'esperança). Cal posar en contacte sensibilitats diverses per articular alternatives agosarades. Eines per superar el consum insostenible, la desigualtat de gènere i l'explotació laboral; l'especulació, la mercantilització de les necessitats i la xenofòbia. Superar també l'adultocràcia, l'aïllament de la gent gran, la negació d'afectes, i la manca de temps per a les relacions familiars i d'amistat. El futur, que només existeix en la mesura que es realitza en el present, serà policromàtic: sostenible, paritari, intercultural. I de pobles lliures. Amb una renda bàsica que garanteixi el dret de tothom a l'existència digna, i a partir de la qual cadascú pugui teixir autonomia i vincles, des de l'ètica de la igualtat i la generositat solidària. Aquest futur no serà mai el resultat de cap utopia finalista elaborada per cap cosmovisió política. Serà un procés constant cap a la democràcia radical de les persones, sense punt final.

La nova política implica no sacrificar mai la quotidianitat –amb la seva càrrega transgressora– en l'altar de les abstraccions (per revolucionàries que semblin).

Les transformacions han d'acollir dinàmiques socials que no s'expressen intencionalment en clau emancipadora, però que vehiculen valors de solidaritat. La nova política necessita idees i valors. Però també emocions. Cal defensar principis amb somriures. La rebel·lia creativa ha de saber declinar els temps de la tendresa. Les idees de fort contingut emocional s'han d'incorporar com a motor de canvis profunds: no és possible transformar sense suscitar un marc compartit d'esperança. I per damunt de tot, no hi ha cap valor superior a la vida. Mentre un sol infant mori per desnutrició o malària (en moren 30.000 al dia), mentre un sol adolescent sigui forçat a fer la guerra, serà un imperatiu dedicar tots els esforços a impedir-ho, i a eradicar-ne les causes. A la nova política no li hauríem de demanar gaire, és tan imperfecta com qualsevol altre aspecte de la vida. Només hauríem d'exigir-li (d'exigir-nos, per tant) un altre món necessari: sense pobresa, habitable ara i en el futur, i amb llibertats reals per a tothom.