Cada cop que es fan eleccions als consells escolars dels centres educatius preuniversitaris es difonen unes xifres preocupants sobre la participació del sector de pares i mares d'alumnes. A Catalunya la participació en les eleccions als centres públics no arriba al 40 per cent en l'educació primària, i és del voltant del 2 per cent a la secundària, i encara és més reduïda en el sector concertat. Aquestes xifres –tot i el seu valor relatiu com a indicador del grau d'interès per un òrgan col·legiat que no sempre acompleix el paper que la legislació li atorga en la gestió i el govern del centre educatiu– són indicatives d'un problema més seriós que té a veure amb la capacitat familiar d'involucrar-se en la vida escolar i d'integrar tots els processos educatius a nivell familiar. Però, sobretot, poden informar de les expectatives que pares i mares tenen respecte de les seves possibilitats d'influir en temes rellevants als centres educatius, pel nivell de representació relativa que té el seu sector o pel nivell de competències reals d'aquest òrgan de representació i govern. I també poden ser indicatives –i això no es contradiu amb la idea anterior– d'un cert grau de confiança que la institució escolar (amb la preponderància del paper i la presència del professorat) ja resol per si mateixa els reptes que té plantejats envers els seus fills i filles.

Sense desmerèixer aquests dos darrers factors, volem fer èmfasi en el primer: la capacitat dels pares i mares d'involucrar-se en el procés escolar dels fills, convertint-se en agents coresponsables –a tots els efectes– d'aquest procés compartit. Segons les dades que ens donen els estudis comparatius internacionals, el nivell educatiu dels pares i mares explica al voltant d'un 20 per cent de les diferències en els resultats mesurats dels alumnes dels països que hi participen. Òbviament hi ha una correlació alta entre el nivell educatiu i socioeconòmic d'una persona i el seu grau d'implicació en l'educació (tot i que l'educació –de fet– s'ha d'entendre com un procés molt més ampli que el que esdevé al centre escolar durant l'horari i el calendari obligatoris). Aquests estudis indiquen també que el mecanisme pel qual un baix nivell educatiu o una situació socioeconòmica desfavorable poden tenir efectes negatius sobre els resultats educatius és que genera una baixa implicació familiar en l'educació formal i l'educació informal.

És útil preguntar-nos, doncs, si el projecte de llei d'educació de Catalunya intenta incidir en un marc legal més favorable per a la implicació de les famílies en els centres escolars i en el suport familiar als alumnes (deixem per a una ocasió millor l'anàlisi de la participació dels estudiants en el mateix procés educatiu i en els òrgans de participació i govern dels centres). Lamentablement, la resposta és que es tracta d'un dels aspectes més pobrament desenvolupats en el projecte. Només es dediquen dos articles a aquest tema, un indicador –tot i que indirecte– del grau d'interès del projecte sobre el tema de la implicació familiar. En altres lleis d'educació autonòmiques aprovades recentment –Andalusia i Castella-la Manxa–, el capítol de famílies té un desenvolupament molt més important.

Una llei d'educació no pot posar remei ràpid al dèficit educatiu d'unes generacions que no van disposar d'un sistema educatiu universal com l'actual, ni pot incidir sobre les situacions socio-econòmiques i culturals desafavorides. Però el que sí que pot fer és proposar un marc legal que afavoreixi la compensació dels efectes negatius esmentats, millorant el suport i els canals disponibles per a la implicació familiar en l'educació, i dotant les famílies de recursos perquè –independentment del nivell educatiu o la situació socioeconòmica i cultural– puguin generar un entorn favorable per al rendiment escolar dels seus fills i filles. Els estudis especialitzats evidencien que –simplement– a través de l'interès per l'activitat escolar dels fills, la provisió d'un material d'estudi mínim (com per exemple un espai tranquil al domicili familiar dedicat a aquesta finalitat) i un control de l'ús dels mitjans de comunicació i altres recursos simples a l'abast de tota la població adulta, els resultats educatius dels escolars milloren significativament.

En el capítol sobre les famílies, el Pacte Nacional per a l'Educació indica que la participació als centres educatius ha de contemplar una dimensió individual i una dimensió col·lectiva. A nivell individual, suggereix que és necessari regular canals de comunicació entre els equips docents i les famílies, alliberar hores suficients per a aquesta funció i permetent la formació necessària als docents per orientar les famílies. A nivell col·lectiu, proposa potenciar el paper dels consells escolars i de les associacions de mares i pares d'alumnes, donant el suport necessari per millorar el seu funcionament.

Un altre aspecte que menciona com a important és la formació de les famílies, i suggereix que s'han de buscar les vies per proveir-les de formació, de manera que puguin involucrar-se millor en l'educació formal dels seus fills i filles. Tot això permetria, en els centres educatius, una major interacció i millor col·laboració entre els equips docents i les famílies.

Amb l'argument de la dificultat de traduir molts dels acords del Pacte Nacional per a l'Educació en normativa legal, gran part dels suggeriments d'aquest gran acord han quedat fora del projecte de llei, en tràmit –ara– al Parlament de Catalunya. Un dels principals reptes del tràmit parlamentari de la llei –com a responsabilitat de tots els grups polítics presents a la Cambra– ha de ser intentar dotar un marc legal favorable a aquesta implicació familiar més gran. D'això depenen en gran mesura –també– les possibilitats de millora del nostre sistema educatiu.