L' ocupació del Maresme per part de l'exèrcit nacional no va ser difícil, encara que tampoc es podria qualificar de senzilla. Si el dia 27 els soldats de la divisió Littorio eren rebuts a Mataró com a abanderats d'una pau propera per una població desfeta per la Guerra Civil, en els dies següents l'exèrcit nacional va continuar fent camí. L'historiador calellenc Jordi Amat i Teixidor, autor d'un gran nombre de llibres sobre el conflicte bèl·lic als municipis de la zona nord de la comarca, explica que d'actes de resistència destacats per part dels republicans, n'hi va haver pocs. «La batalla de Montalt va ser el fet més cruent, perquè l'enfrontament entre l'Agrupació Buixó de la Costa i el Cuerpo de Tropa Voluntario va deixar un centenar de baixes», recorda Amat. Llavaneres també va ser un punt de topada entre els dos bàndols, igual que Calella. «El far havia estat durant tota la guerra un punt estratègic i els republicans van voler defensar-lo fins al final. Hi havia instal·lada una metralladora amb la qual es controlava l'accés de les tropes pel sud. La defensa es va allargar durant tot el matí del dia 31 i hi van morir dos homes», diu l'historiador. A Calella també es va fer la voladura de la carretera sobre el túnel del tren amb cinc caixes d'explosius: «La terra i les pedres van arribar fins a l'entrada de la població i els franquistes van haver d'improvisar una passera per continuar l'avanç.»

Davant la impossibilitat d'aturar l'enemic, un dia abans es van cremar els queviures emmagatzemats de la intendència militar a la cooperativa La Pau Social, de Calella. El desgavell de la fugida va afavorir que els veïns de la població s'apressessin a agafar el que van poder. Entre les llargues columnes de gent que fugien dels nacionals a la recerca del redós de la frontera francesa, també hi havia veïns i veïnes del Maresme, massa implicats en el bàndol perdedor per permetre's quedar-se a casa i esperar que no els passés res. Jordi Amat assegura que a Mataró i Canet es va exiliar fins a un 6% de la població, i a Calella, un 5%. Alguns van aconseguir tornar. Molts altres no.

«La marea humana entra sense massa miraments als camps i arreplega el que troba, robant als pagesos que no poden aturar-ho», assenyala Amat, que afegeix que hi ha documentats «casos lamentables com ara l'afusellament de dos falangistes a Santa Susanna per part dels carrabiners republicans». Però van ser accions mínimes, mitigades per l'allau de gent que fugia i per la pressió de l'exèrcit de Franco que avançava. A mesura que arribaven a les poblacions i ocupaven els ajuntaments, formaven les gestores imposades pels italians. «A vegades serà gent prou moderada per evitar represàlies, però en altres indrets l'esperit de la revenja marcarà una postguerra molt dura», defensa l'historiador calellenc.

Les darreres accions en terres maresmenques cal buscar-les a Tordera. «Amb els darrers mitjans de què disposen faran esclatar el pont sobre el riu per ajudar a guanyar temps tant als refugiats com a les tropes en retirada», precisa, i afegeix que l'acció «només servirà per frenar els soldats italians un parell de dies abans no arribin a la Selva».