Pocs minuts abans de tres quarts de sis de la tarda, uns dos-cents treballadors d'Aconda tallen la C-66, a l'altura del trencant de Flaçà, conscients del rebombori que això generarà. Ràpidament es comencen a acumular vehicles a banda i banda de la carretera i en poc temps una ja no pot copsar on és el final de la cua. És el sou de 240 famílies de Flaçà o de pobles del voltant el que hi ha en joc. Saben que tallar una carretera no els portarà un inversor. Però el ressò mediàtic està assegurat i, per tant, és una manera de pressionar l'administració. És l'únic que els queda. I, en els propers quaranta-cinc dies, intensificaran les mobilitzacions.

La seva reivindicació, justificada. Ara, també n'han resultat perjudicats d'altres que no en tenen cap culpa. Una noia que ha intentant evitar la cua passant per un camí de terra lateral a la C-66 –seguint altres conductors que ho han fet primer– topa amb els manifestants. De res valen les seves explicacions: «Tinc un examen a l'Escola Oficial d'Idiomes. No hi puc faltar. Si us plau, deixeu-me passar!» Resposta contundent: «Aquí no passa ningú.» La noia entra al cotxe i plora desconsoladament. Truca pel mòbil, segurament per explicar a algú la seva impotència. Després, gira cua, buscant una alternativa que no existeix. Per l'altra banda arriba un cotxe. Una dona baixa i es dirigeix als Mossos: «He d'arribar a l'estació de tren de Flaçà. Si no, perdré la connexió amb l'aeroport.» Els agents li diuen que no poden fer res. Resignada, agafa una maleta del cotxe i s'acomiada del conductor. Anirà a peu fins a l'estació. Mentrestant, els manifestants fan dues excepcions –ara que la noia desconsolada ha marxat!–: dos autobusos amb escolars. Vint minuts després, s'aixeca el tall de carretera. Els manifestants han aconseguit el ressò que buscaven. La noia de l'examen segurament no haurà arribat a temps.