«L a majoria de la gent de Mataró que va sortir el dia 27 al carrer a celebrar l'entrada dels nacionals ho va fer amb alegria. Alegria perquè la guerra s'havia acabat i amb aquesta també les penúries i la gana. Però molt aviat es van adonar que el pitjor no havia fet més que començar.» La historiadora argentonina Margarida Colomer és una especialista en la Guerra Civil espanyola al Maresme i ha plasmat les seves investigacions en nombrosos articles i llibres. Colomer recorda que els primers militars que van entrar a Mataró van ser els de la divisió Littorio. Ho van fer pel Camí del Mig i van arribar a la Rambla enmig del soroll de les tanquetes i les motos. «El record dels italians és força bo, perquè eren gent amable que repartia xocolata i pasta, i compartia el ranxo amb els ciutadans», comenta. Poc després se'ls afegirien l'exèrcit nacional i la temuda Guàrdia Mora, «protagonista dels episodis més sagnants ocorreguts a Andalusia i Extremadura immediatament posteriors a l'alzamiento».

Malgrat que els feixistes no van trobar grans obstacles en el seu camí victoriós a la comarca sí que cal ressenyar, com destaca Margarida Colomer, dos punts de resistència meritoris. Un va ser el conegut com la batalla de Sant Vicenç de Montalt, on l'enfrontament entre els dos bàndols va deixar com a lúgubre record una fossa comuna de soldats republicans al costat del cementiri. També el bàndol roig va volar el pont d'Argentona, una acció agònica per aturar l'exèrcit de Franco.

«L'entrada dels nacionals a Barcelona va significar que l'exèrcit republicà es distribuís pel Vallès i el Maresme en nuclis de resistència que tenien com a única missió dificultar l'avanç dels enemics», exposa la historiadora. Precisament, el testimoni dels qui encara hi són confirma que l'endemà de l'entrada dels nacionals a Mataró un avió, «suposadament del bàndol republicà», va metrallar la Riera i la Rambla, on estaven apostats els soldats. «Hi van morir dos italians i una dona i la seva filla, i hi va haver uns quants ferits que no s'esperaven un atac d'aquesta mena», diu Colomer, que hi afegeix que «l'episodi no va quedar registrat en cap dels dos bàndols, però tot indica que va existir».

La memòria de la història, com en el cas de l'atac de l'avió, a vegades juga males passades. Margarida Colomer posa com a exemple una situació que fins fa poc temps ningú discutia: la presència del comandant Enrique Líster a Mataró durant la retirada dels republicans. «Molts testimonis recordaven anècdotes vinculades a ell, però fa cosa d'un any vaig aconseguir parlar amb el seu fill i em va confirmar que el comandant mai no va trepitjar el Maresme, que segurament la gent el va confondre o que, senzillament, la seva fama el va substituir».

La mateixa tarda del dia 27, el cap de la divisió Littorio va configurar el comitè interí que hauria de governar la ciutat. «La tria de Joan Brufau com a cap del grup no va agradar a tothom, perquè hi havia moltes enveges i més d'un desitjava obtenir poder i no creia adient que es distingís algú que no s'ho mereixia i que havia estat amagat a casa durant tota la guerra. Ho pagaria car al llarg del seu mandat», assenyala Colomer. La historiadora considera que molt aviat l'alegria que va esclatar amb l'entrada dels nacionals, que portaven promeses de pau, va deixar pas a un sentiment més poderós i del qual els vencedors en van saber fer ús durant més de trenta anys: la por. «La gran eina de la dictadura va ser la por; amb la por va apuntalar un poder que en una altra situació no s'hauria pogut allargar tant», conclou la historiadora.