Celebro que els no creients (tout court, no cal especificar més) hagin pogut, finalment, manifestar-se. I ho celebro sobretot per dues raons. La primera, perquè aquest era el seu desig; un desig llargament covat. I com que el considero perfectament legítim, m'alegra que l'hagin pogut realitzar. A tots ens agrada que les nostres conviccions siguin respectades i compartides. La segona raó va lligada amb la primera. Entenc que s'ha reparat (com a mínim en part) un greuge comparatiu que ha mantingut distanciats (i fins i tot enfrontats) molts ciutadans per una qüestió de credo, la qual cosa sempre m'ha preocupat. Precisament perquè sóc creient. El meu referent és l'Evangeli, que no és cap credo (sortosament!) sinó una manera d'entendre la vida, que consisteix en l'amor al proïsme, com la primera i més vàlida expressió a l'amor de Déu, assumint les exigències que aquest amor –lògicament– comporta, que no difereixen gens ni mica de les exigències del bé comú que el sistema democràtic fomenta i que la Constitució prioritza: el respecte com a fonament de la convivència, i la convivència com a expressió del màxim equilibri possible, que no és altre que la igualtat de drets. Així de senzill i de clar. I així de difícil, evidentment. Si no fos difícil, ja no estaríem parlant. I aquí volia arribar.

Si la convivència ja és –per si mateixa– difícil, no és gens recomanable que la compliquem encara més creant falsos enfrontaments. Què importa ser creient o no creient? El que importa és ser bones persones. Un home de paraules virtuoses –deia Confuci, que avui tindria 2.500 anys– no sempre és virtuós. I Virgili deia que cadascú fa un déu d'allò que desitja ardentment. La idea que hi hagi Déu –explicava Diderot– no fa tremolar ningú. I hi afegia: «Més aviat fa tremolar la idea que n'hi hagi.» I és veritat que –sobretot en els anys de formació, al Seminari– algunes idees sobre Déu m'havien fet tremolar. Em refereixo a coses com ara el judici universal, l'infern, el purgatori, el pecat mortal, l'eternitat i altres consideracions, pròpies dels exercicis espirituals ignasians que practicàvem cada any. I els practicàvem en silenci, durant les Fires i Festes de Sant Narcís. O sigui: durant els dies en què els joves de la mateixa edat «disfrutaven –despreocupadament– de la vida». Però mentiria si digués que no era feliç. A la meva manera, ho era. I no dubto que els qui podien gaudir de les Fires, també. Cadascú a la seva manera. Tot això és molt subjectiu. Molt personal. I no sóc gaire partidari d'airejar els sentiments personals. D'altra banda, els sentiments varien al llarg de la vida. La idea que avui tinc de Déu té molt poc a veure amb la idea que tenia de Déu en els anys que he esmentat. Avui puc dir –sense cap empatx– que l'existència de Déu no em preocupa. Perquè sé que se m'escapa. I perquè tinc la impressió que ja s'ha dit tot, i no hem aclarit res. I dubto que s'aclareixi mai. Es tracta d'una qüestió subjectiva. I com a tal es presta a tota mena d'interpretacions. De manera que no cal donar-hi més voltes, ja que per més voltes que hi donem, sempre ens trobarem al mateix punt: existeix, Déu? Si hi creus, sí; si no hi creus, no. Així és com ho plantejava Màxim Gorki. Un plantejament que és també una conclusió. Una conclusió que, si la donem per bona, convida a reflexionar sobre si és oportú o no endegar una campanya que posa Déu en el plat de totes les converses. La meva opinió és que no. L'última cosa que voldria és que entréssim en una espiral de desqualificacions mútues sobre un tema que no ens farà ni més savis ni més feliços, sinó una mica més necis i força més infeliços. Amb això no estic dient que la iniciativa d'importar a Catalunya la campanya de Londres no hagi estat encertada. Ja he dit abans que ho celebrava. És més: penso que és bo que els no creients es facin visibles. I que la paraula ateu deixi de ser tabú. Encara que només sigui per temperar l'excés de protagonisme de la religió catòlica. Però coneixent com conec el tarannà dels militants catòlics dels moviments que estan en voga i la manca de cintura (i a vegades també de seny) del conjunt de la Conferència Episcopal Espanyola, no les tinc totes. Tinc por que tot plegat no acabi en una espècie de guerra de les galàxies entre creients i ateus, que no tindria res de religiosa i molt de guerra civil. La tercera, si els comptes no ens fallen. O la quarta, no ho sé. La meva sensació personal és que vivim permanentment en temps de guerra. I el que és més trist: de guerra «santa». Segon tinc entès, hi ha un bon nombre de creients ofesos que han preparat campanyes per contrarestar la campanya dels ateus. No m'estranya. Com bé va dir Pío Baroja, els que es creuen a prop de Déu pensen que les seves ximpleries són les úniques respectables. I per aquesta i altres opinions no menys sinceres que aquesta, però també no menys aspres, els catòlics recalcitrants el van titllar d'impiu i probablement estava més a prop de Déu que tots ells, però no del Déu que fa tremolar, sinó del Déu que «murmura en la cascada i canta en el poeta». El Déu que ajuda a viure i no el que es complau a fer la punyeta. El Déu que ens fa savis i no rucs, humils i no superbs. Un Déu desconegut per una gran majoria de catòlics, que al mateix temps que es confessen creients fan ufana de no ser practicants. Un Déu que no deu ser de la jerarquia, ja que em refereixo al Déu que es manifestà en Jesús. I des d'aleshores, l'única cosa que sabem del cert (i ho sabem per experiència) és que no intervé en les coses terrenals. Tot al contrari del que fa la jerarquia, partidària de l'intervencionisme constant. I sospito que és això, en darrer terme, el que ha provocat la campanya, sufragada amb donatius que, en el fons, són un vot de càstig a la jerarquia.