Quan es parla de la relació entre el cinema i l'educació, sol sortir una paraula màgica: valors. Molts de professors entenen que el cinema només pot ser productiu per als adolescents si aquest és capaç de mostrar valors positius i ensenyar el bon camí que condueix a un món ideal. Amb aquesta perspectiva, les grans pel·lícules sobre els instituts han estat les que han mostrat als mestres herois que lluiten per imposar la disciplina a una colla d'alumnes descarats. Als anys seixanta, Sidney Poitier, a Rebel·lió a les aules, de James Cavell, s'imposava com el professor modèlic capaç de calmar els joves dels anys hippies, mentre que a finals dels anys vuitanta, Robin Williams a El club dels poetes morts, de Peter Weir, s'enfilava a les taules per fer entendre el carpe diem. L'heroïcitat del professor era recompensada i el final feliç consistia en el triomf de l'ordre sobre el caos de l'adolescència. Qualsevol professor d'institut sap que la realitat té poc a veure amb els heroismes i que les idealitzacions de la feina d'ensenyar no són més que falses quimeres. Per això és més que reconfortant l'existència d'una pel·lícula com La clase (Entre les murs), de Laurent Cantet, premiada amb la Palma d'Or del darrer festival de Canes.

La clase és la millor pel·lícula que s'ha rodat mai sobre la vida quotidiana dins d'un institut. François Marin –François Bégaudeau–, autor de la novel·la escrita a partir de la seva experiència docent que acaba d'editar Empúries–, és un professor de francès que intenta que els seus estudiants aprenguin a dir la paraula justa i a entendre el valor que té el llenguatge com a element de cohesió social. La classe no és vista mai com un polvorí, ni com un lloc d'ordre. És un espai on la tasca diària és complicada, on alguns alumnes poden treure profit de l'ensenyament i altres desaprofitaran completament el temps. En aquest espai polivalent on l'educació cada cop té més a veure amb la maièutica, ja que no es basa en el gest unidireccional de la transmissió d'un saber, sinó en el diàleg constant, es posen de relleu alguns triomfs i múltiples fracassos. El professor no és un heroi, sinó un personatge amb les seves febleses. Al final de curs haurà de sentir com una alumne li diu que malgrat tots els esforços, ella no ha après res de l'assignatura.

En el món de l'educació, els triomfs no són mai immediats, sinó a llarga distància, ja que es posen de relleu al llarg de la vida. El professor no fa més que realitzar un pas per una cosa que, pel director Laurent Cantet, és essencial com és la creació d'un camí cap a la democràcia. La força de La clase, de Laurent Cantet, radica en el fet que l'institut és un espai públic, on l'educació té un marcat caire republicà. L'aula ha esdevingut un espai multiètnic on gent de cultures diferents aprenen la força del llenguatge, però també, un espai on es comencen a exercir les bases de la democràcia. Potser a més d'un professor el sorprendrà la importància que Cantet dóna, en relació amb la novel·la original, al claustre de professors, als delegats de curs o a les juntes de disciplina. Els petits òrgans que regulen el funcionament diari de l'escola ens recorden que el que és important per al desenvolupament d'una societat és la interiorització del comportament democràtic; per això els instituts en lloc de ser un espai de conflicte on sempre triomfen els herois són sobretot un espai on es comença a gestar la República.