Un luxe, una experiència gratificant pels qui estimen l'art és la de contemplar les obres al taller de l'artista. Envoltats d'olors d'olis i vernissos, de pinzells, draps multicolors i retalls de diari penjats a la paret (sol haver-n'hi a tots els estudis) i, naturalment, amb la companyia de l'artista, se sent que l'art, tot i que el seu resultat sigui tangible, és un llarg procés d'intangibles: idees que sovint es contradiuen, dubtes, pors i temps. La cuina de la creació, com la dels fogons, necessita deixar reposar el plat.

Gonzalo Elvira (nascut a Neuquén a la Patagònia, l'any 1971, però criat a Buenos Aires) sol convidar-me al seu estudi quan té avançada una nova sèrie. De tant en tant, la soledat i el silenci del procés creatiu fan que l'artista necessiti parlar amb ell mateix mitjançant un interlocutor. Fa un parell anys em va ensenyar la sèrie1632-1967. L'any 1632, Rembrandt va pintar La lliçó d'anatomia i el 1967 van detenir i afusellar Ernesto Che Guevara. En aquesta sèrie, Elvira feia una trobada de la gran obra mestra de la pintura holandesa del segle XVII i d'un significatiu fet històric del segle XX. El resultat eren diverses variacions pictòriques en què el cadàver original era substituït pel cos del Che. El mestre i els deixebles del quadre tenien la seva rèplica en una altra mena de jerarquia: la militar.

Fa poc vaig tornar a l'estudi d'Elvira. I es va repetir el ritual de desenrotllar un a un els grans llenços amb els quals treballa. El tema de la nova sèrie ha estat sovint tractat de manera narrativa en el cinema i de manera plàstica en la fotografia, però en la pintura no ha estat tan tocat: com la nit transforma la percepció de les coses. En aquest cas com es capta la ciutat quan la nit la fa seva.

De la manera que els impressionistes mostraven com la llum modificava la percepció del paisatge segons l'hora del dia. Elvira explica com les ombres, la llum artificial, la de la lluna, l'humitat que fa relliscoses les llambordes, els racons enfosquits fan aparèixer una nova ciutat, que en el cas de la reflectida per Elvira es caracteritza per l'absència de personatges (l'únic que hi apareix és un maniquí). La soledat dels carrers és sovint el que crea la inquietud dels tombs nocturns, com ben bé comprova l'artista cada dit quan de matinada en sortir de la feina (un restaurant cooperatiu on només s'utilitzen farines biològiques que és a la Baixada de Sant Miquel) fa el recorregut amb bicicleta fins a casa seva, al barri de Gràcia. En bicicleta i amb una càmera de fotografia amb la que registra el paisatgisme nocturn de Barcelona.

La pintura de Gonzalo Elvira en aquesta sèrie té un clar parentiu amb els còmics dels també argentins Muñoz y Sampayo, en què el jazz sembla sonar tot i que saben del cert que ni les vinyetes, ni els bastidors dels quadres són suports equiparables als reproductors d'MP3. Tot i això l'ambient jazzístic impregna el llenç, com també ho fan les notes de les cançons que sonen al seu estudi. Per això no és gens estrany, que un d'aquests quadres, que no s'exposaran fins al 2010, hagi estat escollit per ser la portada dels disc El jardín seco, del grup de jazz d'Ernesto Jodos, el bateria del qual, Sergio Verdinelli és gran amic d'Elvira. El fragment del quadre triat per la coberta és significatiu del que fa l'artista en aquesta sèrie: traduir la realitat en formes que perden el seu referent original, el que traduït en llenguatge pictòric vol dir que allò que és figuratiu (una envestida al carrer) es transforma per la màgia de la nit en una composició abstracta.