Una central eòlica de 33 aerogeneradors de 80 metres d'alçada, amb tres pales de 77 metres de diàmetre i una potència de 1.500 megawatts per cap no es pot construir en qualsevol tipus de sòl. Ja no es tracta de si es vol aixecar en un espai natural protegit, com es va intentar en els primers anys del desenvolupament eòlic. El fet és que una instal·lació d'aquesta naturalesa no pot ser tractada urbanísticament com si fos una simple benzinera al costat d'una carretera comarcal. Al contrari del que passa amb les centrals tèrmiques, els abocadors, les línies elèctriques i gasistes o les plantes de residus, la Generalitat permet que els parcs eòlics es construeixin en sòl rústic per mitjà de «simples llicències en sòl no urbanitzable», talment es tractés d'unes «senzilles actuacions d'interès públic» en ple medi rural, segons les dues sentències de la sala del contenciós administratiu del TSJC.

En la sentència al recurs presentat per la Institució de Ponent per a la Conservació i l'Estudi de l'Entorn Natural (Ipcena) contra les autoritzacions als parcs de la serra del Tallat i Vilobí, el tribunal considera que aquestes dues centrals eòliques, «per la seva rellevància quantitativa i qualitativa», requereixen «urbanísticament la qualificació de veritable, efectiu i innegable sistema general urbanístic» que contempla la llei catalana –l'article 34 de la llei d'urbanisme el defineix com «un terreny que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, els equipaments comunitaris i els espais lliures públics, si és que el seu nivell de servei és d'abastament municipal o superior». Així doncs, el tribunal conclou que les dues instal·lacions havien d'haver estat previstes en els plans d'ordenació urbanística municipal (POUM) i, per tant, en sòls urbans o urbanitzables, i no només autoritzades per una llicència en sòl rústic. Es tracta de la primera sentència judicial d'aquesta naturalesa a Catalunya, i posa en dubte la rigorositat de la implantació d'aquesta energia alternativa per part de la Generalitat, que es basa essencialment en un decret elaborat expressament, el 2002, pel govern de CiU.

El decret d'implantació té naturalesa de pla territorial sectorial i se centra en els condicionants ambientals i energètics, però no pas en els urbanístics. Les sentències del TSJC no discuteixen el decret sinó que estableixen que, més enllà de la planificació genèrica territorial que suposa, en el cas d'aquests dos parcs eòlics, que afecten els termes municipals de Fulleda, Tarrés, Vallbona de les Monges i Passanant, s'havia d'haver tingut en compte la seva naturalesa energètica i envergadura per tal de planificar-los urbanísticament. Els dos parcs que des d'ara continuaran funcionant sense una autorització administrativa vàlida són gestionats pel grup constructor Acciona.