«No faig judicis de valor. M'atrauen aquests personatges perquè expliquen molt el nostre temps. A més, sempre tenen moltes càmeres al davant i moltes maneres de manifestar-se. Tot el mal surt de les seves boques.» Així defineix Jordi Abelló Vilella (Reus, 1970) el leitmotiv de Dictadors, un treball que es pot visitar a l'adreça www.jordiabello.com, tot i que ja s'ha exhibit fa uns mesos a la galeria barcelonina 9ma. La idea que el mal surt de les boques és ben explícita en la primera proposta del treball, un dibuix de la boca de Hitler que es va animant de manera progressiva mentre sona la veu del dictador nazi en un dels seus discursos tremebunds. Dibuixos d'una boca que, en definitiva, acaben recordant «les dents d'un primat».

Precisament els primats, en concret els orangutans, són presents a Dictadors, atès que imatges seves s'intercalen en el conjunt de dibuixos, pintures i fotografies, algunes de les quals fan referència directa a tirans, difunts com ara Mussolini o Hitler (Abelló no hi ha inclòs Franco perquè el troba molt lleig), o vius, com ara Putin, Bush o l'iranià Mahmud Ahmadinejad. Com es veu, Abelló no ha tingut inconvenient a incloure en la categoria de dictadors presidents de països democràtics triats per sufragi universal: «El vot no és el que justifica la condició de dictador, sinó la quantitat de morts que la seva política genera», afirma, taxatiu. La mostra es compon de tretze pintures i una selecció del miler de dibuixos que l'artista va realitzar per captar la gesticulació de la boca, la col·locació de les mans i, sobretot, els rictus que s'activen quan els dictadors volen persuadir l'interlocutor. El web, doncs, proposa una reflexió sobre els dictadors i inclou propostes originals, com ara la microexposició (cinc pintures d'un centímetre) que Abelló va exhibir a París exactament al mateix indret on Hitler es va fer fotografiar (amb la torre Eiffel al fons) quan va ocupar la capital francesa. Per això, el pintor afirma que Dictadors també s'ha exposat a París, mentre reivindica la llibertat de l'artista per presentar la seva obra on, quan i com vulgui, una idea que ell ha posat en pràctica més d'un cop. Una de les últimes va ser ara fa un any a la Tate Modern, en què va exhibir durant uns minuts, i davant la irritació dels responsables del museu londinenc, una obra pròpia en la retrospectiva dedicada a l'escultor Juan Muñoz.

Altres propostes que destaquen a Dictadors són deu dibuixos amb llum, és a dir, de color blanc i que s'allunyen del negre pes-simista i tràgic de l'estil pictòric que singularitza el reusenc en el panorama artístic català; o un inquietant dictador de llum que va gravar amb la càmera de vídeo que sempre porta al damunt, mentre contemplava distret i avorrit la paret de l'aula on assistia a uns cursos. La llum que entrava per la finestra va provocar l'efecte que només un artista com Jordi Abelló, obsessionat pel tractament de la llum (un altre treball està dedicat només al quadre La mort de la Mare de Déu, de Caravaggio), pot captar.