L'estudi sobre les relacions entre l'Estat i l'Església catòlica dota d'arguments jurídics i polítics per entendre «la inadequació d'aquestes relacions al règim constitucional», i es planteja la manera d'adequar-les a l'ordenament jurídic constitucional. Santiago Castellà assegura que el concordat trenca el principi d'igualtat de les confessions religioses perquè n'hi ha una, la catòlica, «que hi és clarament privilegiada» i això «només respon a la posició de força que tenia en l'època franquista», un aspecte que afecta el principi constitucional d'aconfessionalitat de l'Estat espanyol.

PER SOBRE DE LA LEGISLACIÓ
Els cinc acords concordataris, quatre del 1979 i un del 1976, són tractats internacionals i estan per sobre de la legislació. Cap norma del Parlament ni cap actuació del govern pot anar-hi en contra: «La sobirania popular no té capacitat de canviar-ne el contingut» i s'atorguen a l'Església unes competències d'Estat. Per exemple: els dies festius no els pot decidir ni el govern ni el Parlament; s'han de decidir d'acord amb l'Església: «No és només que no es pugui decidir que el dia 8 no sigui la Immaculada, sinó que perquè el dia 6 sigui la Constitució hi ha d'estar d'acord l'Església». També es donen privilegis a l'estructura militar, on hi ha una cúria castrense catòlica. I els acords estableixen que tots els centres han d'oferir ensenyament catòlic amb professors «pagats pels governs i triats i acomiadats pels arquebisbats». Castellà proposa que els acords, tal com en les altres religions, es facin per llei i, si el nombre de creients és més gran, que «l'Església tingui un tracte diferent».

SÍNDROME D'ESTOCOLM
A l'Estat espanyol, diu, li fa por afrontar la derogació del concordat: Es viu «el síndrome d'Estocolm» perquè des de la transició hi ha temes que no es poden tractar, «ja que formen part de la mística que són els que van provocar la Guerra Civil, entre els quals la qüestió de la República i la de les relacions amb l'Església». L'autor del treball opina, en canvi, que la societat és més madura «i que té superades aquestes pors». Mentrestant, però, «continua la situació de mantenir privilegis a l'Església per por de repercussions electorals negatives». Una part dels votants dels partits d'esquerres és catòlic i aquest electorat «entendria molt bé que no hi ha d'haver situacions de privilegi com aquesta». El PSOE havia amenaçat l'Església quan la seva posició era més dura, però el tema mai s'ha tractat al Congrés de Diputats. S'estan complint els acords «i no sembla fàcil el camí cap a una derogació», diu. Veu, però, que l'única solució per derogar el concordat «és que se sàpiga bé què diu i que es divulgui, perquè molts catòlics estan en contra dels seus continguts», ja que es tracta d'un règim «que no és compatible amb una societat democràtica».

«NO HI HA PLURALISME»
Espanya ha descobert el pluralisme religiós fa pocs anys i ho ha fet a través de la immigració musulmana. I els immigrants descobreixen de seguida les desigualtats, «ja que hi ha una església a cada cantonada i veuen com les autoritats participen de les seves celebracions i que les festivitats són les catòliques». I en canvi, quan ells volen obrir un oratori «són convidats a anar a polígons industrials». A l'Estat no hi ha polítiques públiques de pluralisme religiós, i en el llibre defensa la tesi que la població immigrada, sobretot la musulmana, que viu en condicions més precàries, «articula la seva indignació migratòria tornant al fenomen religiós». El més normal és que per a un immigrant musulmà, en arribar a Europa, la seva religió s'anés convertint en un aspecte no tan important per la seva vida, i en canvi passa a l'inrevés: en constatar la discriminació envers la seva religió, és allà on busquen el refugi. «Sense pluralisme religiós és molt difícil la convivència harmònica», diu. En alguns casos, com a França, ja hi ha hagut derogacions del concordat.