Fa uns dies vaig anar a visitar el Museu Egipci de Barcelona, on s'exposa una col·lecció privada de la Fundació Arqueològica Clos, i el que més em va cridar l'atenció van ser unes petites estàtues anomenades uixebtis.

L'uixebti és una representació humana de petites dimensions, d'estils, formes i materials diversos, que es col·locava a la tomba amb la finalitat que en el més enllà pogués portar a terme els treballs per als quals el difunt era requerit. El significat de la paraula uixebti és «el que respon»; així, segons la religió dels antics egipcis, quan el difunt era cridat pels déus per fer una feina, se suposava que l'uixebti havia de contestar «sóc aquí», i llavors el substituïa i es posava a treballar en lloc seu.

Els explico aquesta història dels uixebtis perquè, mentre els estava observant al museu, em van venir al cap els socialistes catalans. La proposta de nou sistema de finançament anunciada pel ministre Solbes el 30 de desembre no és més que un conjunt de conceptes indefinits, difosos i genèrics que no es concreten en cap xifra monetària. En aquest tema, la Generalitat ha fet el paper de la trista figura, i va ser un espectacle patètic veure al conseller Castells en la roda de premsa feta minuts després de l'anunci de Solbes, dient que no podia valorar la proposta perquè la hi acabaven d'enviar i encara no l'havia pogut estudiar.

Sens dubte, estem assistint a la versió moderna del famós café para todos inventat el 1977 pel ministre Manuel Clavero Arévalo. El govern espanyol ha actuat unilateralment, anunciant públicament una proposta no coneguda prèviament pel govern de Catalunya, ignorant així l'article 210 del nou Estatut d'Autonomia, que estableix que els temes de finançament s'han d'acordar de manera bilateral entre l'Estat i la Generalitat de Catalunya.

Què canviarà Ara és el moment per recordar les paraules pronunciades el 15 de desembre passat pel portaveu socialista, Miquel Iceta, en la roda de premsa celebrada després de la reunió de l'executiva del PSC, en què anunciava el vot favorable als pressupostos generals de l'Estat. Iceta va dir amb tota solemnitat que «les relacions entre el PSC i el PSOE no tornaran a ser les mateixes, si no s'arriba a un acord de finançament abans de final d'any». El president espanyol va respondre a aquestes declaracions amb ironia, i tot just l'endemà va contestar a les preguntes dels periodistes sobre aquest suposat ultimàtum del PSC amb un eloqüent: «Amenaces del PSC?, però si el PSC som nosaltres!» Excepcionalment, Zapatero va ser sincer, i en aquesta ocasió va dir la veritat: en tots els temes que afecten l'estabilitat del govern espanyol, el PSC és el mateix que el PSOE.

El PSC és una màquina de poder amb ministres i alts càrrecs col·locats a Madrid, que controla els ajuntaments més importants de Catalunya, tres diputacions i la Generalitat. Només quan l'exercici d'aquest poder es veu incomodat o perjudicat per alguna decisió del govern espanyol, llavors el PSC rondina i fingeix que hi ha friccions amb Zapatero, però mai no deixa de ser una escenificació teatral que cada cop entabana menys catalans.

Per això el PSC és el partit dels uixebtis: quan l'amo del PSOE els crida, ells diuen «sóc aquí» i actuen com a fidels servents dels interessos de l'Estat espanyol, encara que això perjudiqui els interessos de Catalunya.

Els seus actes així ho demostren: voten a favor d'uns pressupostos generals de l'Estat on no hi ha ni una sola línia sobre el finançament de la Generalitat, i tampoc no obren la boca quan la Cambra de Comerç de Barcelona, el Cercle d'Economia, el RACC i Foment del Treball denuncien la caiguda d'un 32% en l'execució de les inversions en infraestructures de l'Estat a Catalunya previstes per a l'any 2008.

Ara tots ens preguntem quin serà aquest canvi de relacions entre el PSC i el PSOE que va anunciar Iceta. Si em permeten la gosadia, jo mateix els resoldré la incògnita: cap. Potser ja és hora que obrim els ulls i comencem a aplicar el conegut proverbi del filòsof grec Anaxàgores: «Si m'enganyes un cop, teva és la culpa; si m'enganyes dos cops, la culpa és meva.»