Els estudiants amb les tancades que han fet han posat en evidència el desconeixement social sobre la declaració de Bolonya. Permetin-me en aquestes ratlles contribuir modestament a aclarir què representen els canvis derivats de l'aplicació d'aquesta declaració a les universitats.

En la declaració de la Sorbona (1998), Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit van posar les bases per a l'inici del procés de creació d'un espai europeu d'educació superior (EEES) que culminarà l'any 2010. Els ministres d'educació dels 29 països europeus mitjançant la declaració de Bolonya (1999) van ratificar el document anterior i el van concretar en sis punts:

1. Un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable que prevegi el desenvolupament d'un suplement al títol. 2. Adopció d'un sistema basat en dos cicles, un de grau d'una duració mínima de tres anys i un de postgrau. 3. Implantació d'un sistema de crèdits comuns. 4. Promoció de la mobilitat dels estudiants, del professorat i del personal d'administració. 5. Promoció de la cooperació europea en l'establiment de mesures que assegurin la qualitat. 6. Promoció de la dimensió europea de la educació.

Quines oportunitats suposa l'EEES? Fomenta la mobilitat dels estudiants i del professorat, homologant els títols universitaris a la UE i, per tant, afavorint la integració del mercat laboral europeu. Dota d'un nou model pedagògic que pot suposar un augment de la qualitat de l'educació superior i una millor preparació per al món professional. Reforça l'autonomia universitària. Afavoreix la mobilitat dins els estudis, donant més llibertat a l'alumnat per definir el currículum. I finalment, possibilita crear noves titulacions segons les necessitats de la societat.

Llavors, quins problemes genera l'aplicació de l'EEES? Els principals problemes són la manca de participació de la comunitat universitària i el finançament insuficient.

Pels estudiants, el que ara eren quatre anys i entre 800 i 1.000 euros a l'any, ara seran cinc anys (tres de grau més dos de màster). Els màsters tot i que siguin a preu públic (16% del cost real) no s'assegura que siguin assequibles (alguns màsters que ja existeixen doblen o tripliquen el cost d'un any de llicenciatura). El nou enfocament dels graus comportarà una devaluació de les carreres i aquells alumnes que no puguin accedir al màster tindran una formació devaluada respecte a la llicenciatura. El baix nivell d'anglès amb que la majoria de l'alumnat accedeix a la universitat qüestiona les possibilitats de mobilitat real i aquest dependrà de l'accés a formació de qualitat en idiomes que ara no s'ofereix des del sistema públic. No serà possible la compatibilització de vida laboral i estudis. Els estudiants amb menys possibilitats econòmiques sortiran perjudicats.

La reducció de les classes a seminaris amb pocs alumnes necessita de la contractació de nou professorat. Les universitats, estan cobrint aquestes vacants amb becaris de doctorat i figures professionals precàries. La manca de transparència fa que creixi la preocupació sobre el paper de les empreses col·laboradores en la determinació dels continguts. A canvi de què? Si la investigació la financen les empreses, qui decidirà quines coses s'investiguen? Els plans d'estudi continuaran sent decidits per la universitat? El fet d'incentivar la competència entre universitats significa acabar amb el mapa homogeni actual i pot agreujar els desequilibris territorials.

Desprès d'aquest repàs (no exhaustiu), podem afirmar que l'aplicació de l'EEES tal com està plantejada està creant seriosos problemes a les universitats, augmenta les desigualtats en l'accés i en els resultats i facilita la mercantilització de l'educació superior.