El 2008 ens ha ensenyat, i hem après, que les coses poden canviar i empitjorar tan ràpidament i inesperadament que fer previsions resulta impossible. De tots maneres, algunes previsions amb força grau de certesa les tenim, i la primera de totes, i potser la més contundent, és que el 2009 serà, per a tothom, encara molt més complicat que el 2008. Hem entrat de ple en tres crisis importants alhora: la crisi financera, la crisi de confiança i la crisi econòmica industrial. I resoldre-les requereix molt d'encert i actuacions específiques per a cadascuna. De cop, tothom s'ha tornat desmesuradament keynesià, i entre els ajuts d'urgència i les promeses d'inversions en infraestructures i ajuts, com a remei per sortir de la crisi, està entrant una gran quantitat de diners en els circuits monetaris, que no en coneixem l'eficiència real, però a la llarga podria provocar un altre problema en forma d'inflació. Seria aconsellable una barreja entre la despesa pública i la retallada dels impostos, perquè també sigui la població lliurement la que faci ús de part d'aquests diners.

La crisi financera internacional és molt important. La crisi financera i la pèrdua de la confiança, que van juntes, ens han trobat en una situació de molta vulnerabilitat, tant en el nostre sector financer com a les gran empreses, especialment gran constructores, que han assolit uns graus d'endeutament fora de tota lògica. L'endeutament brut de l'economia espanyola a l'exterior ha arribat al 150% del nostre PIB. De totes maneres, d'aquestes dues crisis, la financera i la de confiança, si no en surten més ensurts i estafes, serà de la que ens en sortirem primer. Però el 2009 no és previsible que torni el crèdit com abans. L'entorn econòmic s'ha deteriorat i els criteris dels analistes seguiran sent molt selectius durant una bona colla d'anys.

Pel que fa a la crisi econòmica nostra, tots els informes que apareixen presenten un futur molt negre. El Fons Monetari Internacional feia públiques les seves previsions sobre l'Estat espanyol, i ens presenta una economia amb moltes febleses, i si no s'actua amb fermesa, la crisi pot ser molt llarga. I en el seu informe fa una crítica força important a les mesures del dèficit públic com instrument anticíclic, que –diu el FMI– poden ser ineficaces. I insisteix en la necessitat de prendre mesures que «facilitin la vida a les empreses i incrementin la productivitat del treball». Ja visa que aquestes mesures no poden solucionar el problema a l'instant, fins i tot el poden empitjorar, però facilitarien l'inici d'una recuperació.

Tots els informes i tendències indiquen que l'Estat espanyol serà el més castigat de la UE en pèrdua de llocs de treball. L'euroíndex laboral elaborat per Adecco i l'IESE és demolidor: diu que passarem dels 3 milions de desocupats, quan les previsions del Regne Unit són d'1,87 milions; les d'Itàlia, 1,97 milions; les de França, 2,16 milions, malgrat que aquestes nacions tenen 60 milions d'habitants, i Alemanya, que dobla els nostres 45 milions d'habitants, tindrà el mateix nombre de desocupats que nosaltres. I la taxa d'atur nostra de menors de 25 anys arribarà al 27,5%. Si a aquestes dades hi afegim que en els darrers anys el 59% dels llocs de treball creats han estat ocupats per emigrants, i ara són un dels col·lectius més afectats, podem tenir un 2009 amb fortes tensions socials.

La magnitud de la crisi farà canviar moltes coses d'arreu, i ara trobar el camí just i seguir-lo amb fermesa és clau. De moment estem veien canvis dràstics en el sector financer internacional, i probablement també n'hi haurà en el de l'automoció. Els processos de fusió i concentració poden ser notícia el 2009. En els moviments del primer, el financer, l'Estat espanyol pot ser un guanyador. En els del segon, l'automoció, que afecta plenament Catalunya, podríem esdevenir-ne perdedors. Ara ens adonarem de la importància que té tenir els centres de decisió a casa nostra.