Els paracaigudistes novells saben prou bé que per sobreviure al salt al buit i avançar en l'esport cal superar, quan més aviat millor, el fenomen de la sobrecàrrega sensorial, que explicat d'una manera senzilla és aquella sobreestimulació i sobresaturació de tots el sentits que sovint es dóna quan una persona es troba en una situació de molt alt risc i que sol desembocar en una situació de bloqueig físic, mental i... pànic fatal. Aquesta és una reacció del nostre cervell més primari i que ens ve de la nostra condició original de primats, però alhora també és una reacció irracional que en lloc de salvar-nos del perill el que fa és empitjorar la situació. Els paracaigudistes també saben que la resposta racional per superar aquestes situacions complicades passa pel relaxament (la respiració profunda), l'anàlisi d'alternatives viables i l'elecció final de la millor alternativa possible... I tot això en un temps rècord.

Dic tot això perquè la situació de pessimisme col·lectiu que estem experimentant durant les darreres setmanes em fa pensar moltíssim en aquest fenomen de la sobrecàrrega sensorial... que malauradament, pel que veiem, s'està estenent als diferents racons de la nostra societat, esperonat per la constant recepció d'estímuls negatius provinent dels mitjans de comunicació i de la realitat.

Veure bones companyies, sense previsió de problemes a curt i mitjà termini, que en els darrers anys han fet molt bé els deures en creativitat, en innovació, en productivitat, en diversificació de mercats internacionals, en solvència i rigor financer, etc., començar a aturar-se en els seus plans de futur, decréixer i caure en el bloqueig mental, convindran amb mi que és preocupant, molt preocupant... Òbviament, no tinc la boleta de vidre per saber de segur el camí per on ens portarà l'any 2009 en termes financers, econòmics i empresarials, però el que sí que puc començar a entreveure és que si els que tenim responsabilitats de govern, econòmiques, financeres, empresarials... no ens espolsem ràpid d'aquesta situació de paràlisi, desconfiança i por nosaltres mateixos, ningú més en tindrà la responsabilitat, empitjorarem la situació i afavorirem el col·lapse.

Per evitar que això passi cal que tothom, els empresaris sobretot, ens convencem que les solucions a la sortida de la crisi les tenim ben a prop, potser fins i tot dins de casa nostra, i l'únic que hem de fer és mirar-nos-ho des d'una altra perspectiva, variant les relacions existents (en processos, en productes...) dins els nostres propis ecosistemes empresarials, migrant a models més d'acord amb el paradigma actual. Hem de reduir el greix (tot allò que sobra) i enfortir el magre (tot allò que és estratègic i aporta valor) i sobretot perdre la por a canviar perquè, tal com ens deia Darwin, en les crisis no sobreviuen ni els forts ni els intel·ligents, sinó aquells que estan disposats a canviar.

I tot aquest canvi ha d'anar acompanyat d'accions urgents, decidides i innovadores, en temps rècord, d'aquells que tenen les més altes responsabilitats de govern. Accions valentes que permetin tornar la liquiditat a la base de la piràmide, combinades amb accions impulsives, no restrictives com fins ara, en els àmbits impositius i fiscals, de promoció de la innovació i de la internacionalització, de desregulació de normatives sobreres, inoperants i fobiocompetitives, de desgreix de les administracions, de foment i flexibilització radical de l'ocupació, d'accés fàcil al capital de les noves idees capaces de generar riquesa, etc.