És evident que aquell que no estigui d'acord amb la llei de la memòria històrica es negarà que es vulgui saber què va passar amb els més de 150.000 assassinats comesos pels qui van fer un cop d'estat, encara que es justifiquin dient que no cal tornar als temps de la Guerra Civil després de més de 70 anys i d'haver-se aprovat una llei d'amnistia el 1977. Una llei que tapa el que va succeir, i que en realitat és una llei d'impunitat, ja que no es va exigir ni tan sols que es demanés perdó per tantes morts ignominioses. Si la democràcia estigués ben consolidada sobre unes bases de justícia i llibertat, no sé per què ni el PP, ni l'Església, ni els sectors conservadors s'haurien d'oposar a exhumar les fosses comunes, i no diguem la mateixa fiscalia general, que addueix que es tracta de crims comuns i que Garzón no hi té legitimitat.

No és just que es consideri que no és una necessitat vital per a molts ciutadans obrir les fosses, ni és just que no es busqui la justícia ni la veritat perquè quedin moltes ferides no tancades. Si es vol conservar la memòria dels assassinats per ETA, també cal saber on estan enterrats les víctimes de tants afusellaments. El paper del fiscal demostra una gran manca de sensibilitat i nega que es posin tots els mitjans possibles perquè es posi fi d'una vegada al silenci de l'extermini sistemàtic dels republicans, com si no es tractés d'éssers humans.

És interessant tenir com a referència històrica i documental el llibre de Paul Preston La guerra civil española (Editorial Debate, 2006) perquè es tracta d'un hispanista d'enorme prestigi, no com d'altres pseudohistoriadors que es dediquen a falsejar la història, que volen fer creure que ambdues parts del conflicte es varen comportar de la mateixa manera. I recordar com l'Església catòlica, en boca del papa Pius XII, va felicitar Franco per la seva croada catòlica contra el comunisme i el liberalisme.

Mentre el franquisme s'implantava utilitzant el terror de les tropes nacionals, els mercenaris, la Falange i els requetès utilitzaven la mort, la tortura, el pànic, l'expropiació, els robatoris i la violació de les dones roges com a estratègia, la majoria dels republicans, que representaven la legitimitat, cridaven a l'ordre i al respecte dels presoners, i denunciaven la justícia incontrolada, com ho demostren les crides a l'humanisme envers els aviadors caiguts i els presoners, com ho demostren els testimonis dels missatges per ràdio d'Indalecio Prieto. Quina diferència si es comparen amb els del general Queipo de Llano: «...id preparando las tumbas», deia.

Posaré uns quants exemples extrets del llibre de Paul Preston: «Les dones republicanes eren castigades amb humiliacions públiques i privades per haver-se escapat breument dels estereotips de gènere. Les arrossegaven pels carrers després d'haver-los afaitat els cabells, les omplien de plomes i les obligaven a prendre oli de ricí, i a causa d'això s'embrutaven en públic. La humiliació sexual consistia des d'obligar-les a recórrer nues els carrers fins a la violació. Això quedava justificat per la propaganda franquista, que acusava totes les dones d'esquerres de ser putes.»

Preston descriu (pàgina 225) l'actitud de Millán Astray quan va exclamar histèricament: «Catalunya i el País Basc, el País Basc i Catalunya, són dos càncers en el cos de la nació. El feixisme, remei d'Espanya, ve a exterminar-los.» S'imposava imitar les tècniques nazis i feixistes de la violència i l'assassinat per exterminar els enemics...

I també són molt il·lustratives les declaracions del capità Aguilera al corresponsal Peter Kemp (pàgina 228): «Estimat amic, cau pel seu propi pes. Un individu que s'agenolli per netejar-te les sabates al cafè o al mig del carrer, està predestinat a ser un comunista. Doncs, per què no matar-lo de seguida i així alliberar-se de la seva amenaça? No fa falta judici, la seva mateixa professió és l'evidència de la seva culpabilitat.»

I José Artero, canonge de la catedral de Salamanca, i traslladat a la catedral de Tarragona, durant el sermó, va dir tot enrabiat: «¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!»

I hi ha encara qui no vol que se sàpiga la veritat d'una part transcendental de la història d'Espanya i els150.000 assassinats pel franquisme (que cal sumar als 40.000 que hi va haver entre els rebels contra la República, el legítim govern).