Ahir amb la nevada vaig poder comprovar que les comarques de la Garrotxa i les del Ripollès són dos mons a part i no hauria de ser així, i encara menys tenint en compte que estan unides a través del túnel de Collabós. La nevada va ser considerable, i és veritat que fins i tot una mica més important a la Garrotxa, sobretot a l'àrea d'Olot. No només ho deien les autoritats i els responsables de Protecció Civil d'Olot; ahir, tothom qui et trobaves pel carrer parlava de la contundència de la nevada. N'hi havia que s'ho agafaven bé i d'altres, els de carrers més secundaris, es queixaven que les màquines llevaneu passaven de llarg. «Mira què ens han fet. No hi ha dret», es lamentava un veí del barri de Sant Cristòfor. A Vilallonga de Ter, un matrimoni gran que netejava amb la pala i l'escombra la vorera de davant de casa seva ratificaven que feia tres anys que no veien nevar d'aquesta manera, però treien importància fins i tot als petits talls de llum que es van produir. Una cambrera d'un bar de Camprodon també deia que de nevades com la de Sant Esteve en veuen sovint i que tots els serveis havien funcionat bé. Fins i tot, un home es va estranyar quan li vaig demanar si tenia llum a casa. Ni em va respondre. Es va girar i va activar l'interruptor.

Cal dir que, ahir, a Camprodon, hi havia la megafonia nadalenca típica de l'època, les botigues obertes i hi passejava molta gent –tot i que Vallter 2000 estava obert, segurament molts van decidir no posar cadenes i no pujar-hi.

Sent com són, doncs, dos mons tan propers, com és que la nevada, la mateixa nevada, va ser diferent? Es pot entendre que els garrotxins, els ciutadans, no estan tan habituats a la neu i que, lògicament, en tinguin una percepció diferent. Els pot ser més difícil conviure-hi. Això ja s'entén. El que no s'entén tant, però, és que els serveis bàsics d'aquests dos mons tan propers –a encara no vint minuts amb cotxe– no funcionin amb la mateixa eficàcia i més tenint en compte que la majoria depenen de les mateixes empreses.

Sigui com sigui, l'endemà de Sant Esteve era festiu per a moltes persones i això va fer que als carrers de molts dels pobles de la Garrotxa i del Ripollès es veiessin estampes típiques d'un paisatge nevat. Es podien veure les més habituals: la d'una multitud de persones que entenien que la neu de la vorera del davant de casa era cosa seva; hi havia la de nenes i nens –i no tan petits– que construïen els ninots de neu típics o bé es llançaven boles; els grupets d'amics, veïns o familiars que empenyien els cotxes per superar la barrera de la neu acumulada durant la nit o els qui als llocs recomanats posaven cadenes al seu vehicle. Per citar només alguns exemples, hi havia ninots al mig de la plaça del Carme de Camprodon i al costat del monument Catalunya en Flor de l'exterior de l'església dels Hostalets d'en Bas. Al costat d'aquestes estampes més habituals, n'hi havia d'altres d'una bellesa extrema, però no totes es poden reproduir a la informació gràfica d'aquesta crònica: l'ermita romànica de Sant Quintí enmig de la boira; un ramat de cavalls a les planes de la Ral –molts ramaders del Ripollès van anar a buscar els ramats amb camió per dur-los a cobert–; una panoràmica del poble de Llanars vist des de Camprodon; la línia entre la zona nevada i la no nevada a banda i banda del petit túnel del Mestre Esteve a la Vall de Bianya, i una altra vista, la de Sant Joan de les Abadesses des del punt elevat de l'antiga estació. Segurament tothom n'hi podria anar afegint. La llista no s'acabaria.