Aquests dies farà quatre anys, quan la notícia arribava acompanyant la taula nadalenca del dia de Sant Esteve. A l'oceà Índic, en un districte llunyà, un tsunami de grans proporcions s'emportava persones i pobles, devastant una àmplia zona del sud asiàtic i produint una situació de caos. Amb imatges esfereïdores, les cròniques donaren testimoni de la magnitud de la tragèdia i, en una segona part més desconcertant encara, es constatà la minsa preparació dels governs de les regions afectades per fer front a la crisi. L'ajut internacional es féu més necessari que mai i les mostres de solidaritat foren immediates. Però, superats pels fets, la gestió de l'ajut no fou tan eficient com hauria estat necessari i s'evidencià que es perderen medicaments, aliments i esforços per la mala gestió.

Feia mesos que en Lluís Compte vivia a Tamil Nadu –«la terra dels tàmils»–, al sud de l'Índia. En Lluís era un jove economista que havia començat a fer-se un nom en la Borsa de Barcelona i que en un primer viatge a la regió s'enamorà d'aquella terra; aprofundí en el coneixement de la realitat hindú i avaluà la possibilitat d'una excedència de la feina per fer-hi un temps de voluntariat. Una organització belga li oferí la possibilitat d'instal·lar-se en una depauperada regió situada a un centenar de quilòmetres de Madràs. Aviat en Lluís arribava a Vedanthangal, una localitat formada per set aldees i amb una població agrícola d'unes 4.000 persones, de les quals un 70% formen part de la casta més baixa –«els intocables»–, marginats en una situació de gran pobresa que viuen dels treballs que rebutgen les castes superiors, malgrat que la constitució índia (1950) abolí teòricament el sistema de castes. A meitat d'agost del 2004 la Laia Mendoza iniciava el que havia de ser el seu viatge iniciàtic. Nepal, Tibet i Índia s'obrien als ulls d'una joveníssima noia a la recerca de la pròpia identitat. Un dels darrers dies d'aquell octubre, en terra llunyana, els déus feren que en Lluís i la Laia es trobessin, per autèntica casualitat, ells que eren fills del mateix poble malgrat que no es coneixien de res. D'aquell encontre sorgí el desplaçament de Laia fins a Vedanthangal i la descoberta d'un món diferent i d'un compromís solidari: «A partir d'aquell dia, el poble ja és casa meva i m'hi sento molt feliç», escrigué Laia a la seva àvia.

Però el compromís conjunt de Laia i Lluís s'inicià a partir del desastre del tsunami i del previ coneixement de Vadivel, un pescador de Nennemmeli Kuppam que veié com el seu poble desapareixia víctima de la força de les aigües. Els joves catalans acudiren en ajut del pescador i s'anaren endinsant en la situació caòtica, fent de la costa tàmil l'escenari d'una actuació desinteressada. Moguts per una energia sense fronteres, comprometeren familiars i amics de l'àrea barcelonina, fins a aconseguir 30.000 euros, amb els quals feren front a la compra d'aliments, la reconstrucció d'habitatges i la compra de nou catamarans per a pescadors, al mateix temps que refermaven la seva condició de cooperants i l'opció de romandre entre la gent que tant havien après a estimar.

Sis mesos després la Laia tornava a Catalunya amb el compromís de muntar una xarxa d'ajut i tornar cap al sud-est de la península hindú. No tornaria a la terra dels tàmils: aquell estiu del 2005 la dama Mort l'esperava en un revolt d'una carretera. Però, atrapats per l'estima i vitalitat de la desapareguda, la família Mendoza Ricart es lliurà en cos i ànima a continuar-ne l'empresa i no trigà sis mesos a constituir la Fundació Laia Mendoza, institució que canalitza l'ajut internacional a Vedanthangal i al projecte que Lluís Compte coordina a Tamil Nadu. En la regió tàmil, la Fundació ha obert una dotzena d'escoles de reforç, una escola de costura, un servei de microcrèdits a estudiants, serveis mèdics i educació higiènica i assessorament i ajut en els sectors de la construcció i alimentació. D'altra banda, un estol de voluntaris i cooperants ajuden a un intens treball humà, tant a Catalunya com a l'Índia.

Talment, avui que les ONG han estat qüestionades per determinats sectors, sobretot per les pràctiques descontrolades d'alguna d'elles, la Fundació Laia Mendoza (www.fundaciolaiamendoza.org) és un exemple de bona gestió i de solidaritat eficient. Mil cinc-cents socis avalen el seu treball; i ara, per ajudar al finançament, els fotògrafs Pep Àvila i Jorge Aguilera han plasmat en un magnífic llibre reportatge tota la dramàtica bellesa d'aquella regió.