Fa unes setmanes vaig assistir a una reunió de treball a l'Agència Espanyola de Cooperació per al Desenvolupament (AECID) per definir el nou pla director de la cooperació espanyola. En aquella sessió es va presentar un dels casos que consideraven paradigmàtics de per on cal dirigir l'ajuda en cooperació: els melons del Senegal [sic].

Amb ajuda de la cooperació espanyola, una zona rica i fèrtil del Senegal s'ha convertit en un immens hivernacle per produir melons i carbasses que després s'exporten a l'Estat espanyol. S'ha donat la concessió a una empresa murciana, i ara ja podem trobar aquesta fruita als súpers catalans. El fertilitzants, pesticides, plàstics, maquinària de reg, i tot el necessari per a la producció, s'importa de l'Estat espanyol. Es necessita molt poca mà d'obra (tot és molt «modern»). Per millorar la producció, es privatitza el sòl agrari i es fa un pou per obtenir aigua, que també es privatitza (es deixa obert a la població dues hores al dia)... En definitiva, la producció dels melons senegalesos no aporta res positiu al país africà. Només aporta beneficis a l'empresa murciana.

Aquests dies es parla amb insistència de la «refundació del capitalisme». Tot un eufemisme per dir «com seguir fent el mateix, ara que ja no es pot amagar més que els resultats del capitalisme són nefastos». Fins fa ben poc, als mitjans de comunicació es passava de puntetes sobre la paraula capitalisme, una de les columnes vertebrals del qual és el lliure comerç i que tenen com una de les seves expressions els anomenats aliments quilomètrics. És a dir, aquells que recorren quilòmetres i quilòmetres per terra, mar i aire fins arribar al seu destí final: plàtans, blat de moro, pollastres, tomàquets, arròs, espàrrecs, patates o flors... I això té unes conseqüències dramàtiques des del punt de vista social i ambiental.

Moltes organitzacions fa més de deu anys que analitzem els monocultius d'exportació arreu del món i els resultats són sempre, invariablement, els mateixos: destrucció de l'agricultura local, destrucció del medi natural, generació de fam i pobresa, de conflictes territorials, privatització de terres, aigües i d'altres recursos naturals, migració rural...

I la cooperació al desenvolupament corre el perill d'obrir les portes a les transnacionals alimentàries en pro de solucionar la pobresa i la fam. La cooperació espanyola no s'escapa d'aquest corrent. En tenim molts exemples. En el pla estratègic de la cooperació espanyola a l'Amèrica Central (document públic), es pot llegir que les dues línies prioritàries de la cooperació espanyola seran: la pesca i el turisme. Exactament dos dels sectors en què l'Estat destaca a nivell internacional. Doncs bé, en una zona on la població agrària suposa el 70, 80 o 90% del total de la població, en aquesta zona la cooperació espanyola aboca els diners a... la pesca i el turisme? Potser hi té a veure que l'Amèrica Central està envaïda d'empreses pesqueres espanyoles (Pescanova, Garavilla –Isabel–, Calvo) i turístiques (Meliá, Barceló, etc.).

Actualment s'està negociant l'acord de lliure comerç entre la UE i l'Amèrica Central; allà es vincula l'ajuda de la cooperació europea (que és una entrada de capital enorme) a l'obertura comercial. I què fa la cooperació espanyola? Subvencionar la creació de l'entitat centreamericana encarregada de privatitzar els mars i assegurar l'exportació dels seus recursos marítims, i formar els seus treballadors en el mateix sentit.

En l'esborrany del pla director de la cooperació que ens van donar en la reunió que comentava al principi no apareix ni una sola vegada les paraules sobirania alimentària: un paradigma que defensa la pagesia familiar de tot el món, la pesca artesanal, que demana accés a la terra, a l'aigua, al mar, produccions agroecològiques, locals –diverses–, de temporada per a mercats locals. Producció i consum local, per pagesos i pageses, per pescadors i pescadores. Aquest és el camí.