Tenim el Nadal a la cantonada. Als tradicionals torrons, cava, pessebre o tió s'hi sumen els programes solidaris, que proliferen incontroladament per les diferents cadenes de televisió. D'entre l'ampli ventall que hi ha, el meu favorit, sense cap mena de dubte, és La marató de TV3. Em convencen la qualitat dels projectes als quals es destinen els diners, la transparència, la tasca de sensibilització social i l'elevat grau d'implicació ciutadana. No obstant això, penso que els espectadors tenim la responsabilitat de mantenir viu l'esperit crític, per tal que la iniciativa benèfica més nostrada no decaigui amb el pas dels anys.

Malalties mentals greus La marató del 2008 es dedicarà a les malalties mentals greus. Els responsables de la Fundació La Marató, després d'una revisió científica i de consultar professionals i familiars, van decidir que inclourien dins d'aquest grup l'esquizofrènia, la depressió greu, el trastorn bipolar, l'ansietat, el trastorn obsessivocompulsiu (TOC), el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH), l'autisme i el trastorn límit de la personalitat (TLP). Es tracta d'una categorització circumstancial perquè, en la comunitat científica, quan es fa referència als trastorns mentals severs, no es tracten exactament aquestes patologies.

Pel que he pogut llegir en algunes cartes a la premsa, hi ha hagut controvèrsia pel que fa a la inclusió del TDAH. Algunes famílies consideren que els menors podrien quedar estigmatitzats pel fet que se'ls etiqueti com a «malalts mentals greus» i s'estimarien més que es parlés de «dèficit». A tall d'aclariment, s'ha puntualitzat que l'adjectiu «greu» fa referència a la lenta resolució de les malalties.

En el cas de l'ansietat, apuntaria que parlem d'un conjunt de símptomes que estan presents en la majoria de trastorns o que poden aparèixer en múltiples situacions quotidianes. Per ser rigorosos, caldria especificar una mica més. Tampoc veig gaire clar que l'ansietat tingui una resolució lenta, ja que existeixen teràpies psicològiques breus que han demostrat que es pot tractar amb relativa rapidesa. També ens podríem preguntar per quin motiu n'han quedat exclosos trastorns com ara l'anorèxia nerviosa, que, en casos extrems, pot tenir un desenllaç mortal. Per altra banda, crec que les crítiques dels lectors són plenament respectables i estan ben argumentades.

El dolor i el fet de viure Els fons recollits pel programa, com se sap, estaran destinats a projectes d'investigació biomèdica. Caldrà estar atents a com s'expliquen al gran públic les anomenades malalties mentals greus. Espero que no les enfoquin des d'una perspectiva estrictament biologista i tinguin en compte l'important paper de factors com ara la família, l'educació a l'escola, els recursos socials, el nivell econòmic i els hàbits de salut dels afectats. El TLP, per exemple, és un trastorn de regulació emocional que pot tenir una base genètica però també se'n donen casos en persones que han viscut una infància traumàtica. Pel que fa al controvertit TDAH, s'ha observat que el poden patir infants que viuen en entorns familiars violents. La hiperactivitat i la manca d'atenció sorgeixen, en aquests casos, com un mecanisme defensiu davant d'una hostilitat impossible de controlar. Podríem posar altres exemples ben coneguts per tothom, com ara les profundes depressions causades per l'assetjament moral a la feina. En aquesta situació, és adequat parlar de malaltia mental greu? O hauríem de fer referència a una reacció natural, davant d'un entorn anòmal? És recomanable abordar qualsevol forma de sofriment humà, per greu que sigui, des d'una perspectiva mèdica? Posseïts per l'afany d'etiquetar, ens hem oblidat que el dolor és consubstancial al fet de viure.