E l Consell de Ministres del dia 28 de novembre va aprovar un reial decret llei pel qual es crea un fons extraordinari d'inversió a gestionar pels ajuntaments.

Crec que l'abordatge de la mesura del govern s'ha de fer des de dues vessants, pensant des d'una lògica estrictament municipal. És a dir, analitzant el que significa per als ajuntaments i el que podrà aportar tant a la lluita contra la crisi com el que no hauria d'haver estat menys important: aprofitar un esforç de finançament tan considerable per començar una reforma de l'estructura econòmica a nivell local. Vegem-ho.

El primer vessant és, des del meu punt de vista, doblement positiu. Efectivament, d'una banda es reconeix, crec que per primer cop en els darrers trenta anys, que els municipis podem i volem tenir un paper actiu en la vida econòmica de les nostres localitats. Es compta amb els municipis a l'hora d'adoptar mesures d'impacte general sobre la marxa de l'economia estatal. Aquest reconeixement és positiu, una bona notícia i una decisió encertada. D'altra banda, la concreció a cada localitat d'aquesta voluntat significa una aportació extraordinària de recursos per a inversió, lògica i encertadament condicionada a la creació de llocs de treball, que donaran un respir considerable als pressupostos d'inversió dels anys 2009 i 2010, pressupostos que es presentaven encara més magres del que és habitual. Arribats en aquest punt cal, però, introduir un matís important: la mesura adoptada pel govern espanyol no resol ni mínimament el gravíssim problema pendent del finançament dels ens locals, és a dir, dels ajuntaments. És més, segons declaracions del mateix govern la solució del problema s'ajornaria ni més ni menys que fins al 2011. Si es confirma, serà una pèssima notícia que hauria de provocar una resposta contundent per part dels municipis, que no poden esperar més per solucionar d'una vegada el seu finançament.

El segon vessant de l'anàlisi del reial decret és el seu contingut pròpiament: és a dir, a què haurem de destinar els recursos assignats (és elogiable la transparència i l'objectivitat de la seva distribució) i com haurem de fer-ho. Em preocupa molt més el destí de la inversió que no pas com la farem. D'això, ja ens en sortirem, encara que no serà senzill. Sobre el destí de la inversió, que és l'essencial, s'hi pot presentar una gran objecció: el reial decret llei preveu aplicar la despesa a un tipus d'inversió que li donarà una condició exclusivament conjuntural, sembla que pensada, sobretot, per tal de frenar una estadística, la de l'atur, que preocupa, lògicament, el govern. Ens tro baríem davant d'una operació de maquillatge molt més que d'una mesura econòmica de fons. En la meva opinió, una despesa tan important hauria de plantejar un tipus d'inversió més estructural, menys assistencial, adreçat a la reconversió i diversificació de l'estructura econòmica de les nostres localitats. Alhora, crec que una part de l'assignació hauria de poder ser destinada, amb caràcter extraordinari, a despesa en serveis diversos, la demanda dels quals desborda els ajuntaments i les entitats socials a causa de l'evolució de la crisi. Sens dubte, aquesta nova manera de distribuir els recursos significaria uns terminis més llargs d'aplicació, uns resultats més diferits en l'evolució de l'atur, però un millor aprofitament de la iniciativa a mig i a llarg termini. Clarobscurs d'un decret llei que dóna protagonisme als municipis, no parla (i per tant torna a diferir la solució) de finançament dels ajuntaments i aplica de manera incorrecta els recursos que s'hi destinen.