De Miqui Puig hi ha moltes coses criticables. Hi ha molts moments a la seva carrera en què no és difícil pensar que «en Miqui s'ha tornat a equivocar», però són moments superats sobradament pels fets lloables i meritoris. Entre aquests, una discografia amb nou referències escrita a pols des de fa gairebé vint anys, primer amb Los Sencillos i després en solitari. Possiblement el seu paper com a presentador i jutge del programa televisiu Factor X ha fet trontollar la seva credibilitat entre els sector més purista, però no per això deixa de ser una injustícia que la sala Apolo presentés mitja entrada en la presentació d'Impar, el tercer treball signat amb el seu nom. Un disc remullat amb northern soul i impregnat de referents clàssics al qual falta, però, la guspira adequada per encendre el foc, aquell senzill de què tothom parlés i que quedés enganxat en el subconscient.

Miqui Puig va sortir a l'escenari de la sala Apolo acompanyat per El Conjunto Eléctrico, una banda que a mesura que s'escalfava anava creant prou greix per amagar alguns grinyols propis dels primers concerts d'una gira. Un conjunt que s'ha vist augmentat en aquesta nova gira per una secció de vent que ajuda a arribar als moments més soul que pretenen les noves cançons. Miqui va voler canviar el que es considera un concert estàndard –és a dir, una selecció acurada del seu repertori amb afegits del nou disc– per oferir un xou continu gairebé sense pauses i omplint l'espai entre cançons amb cortines musicals ben farcides de samplers i intercanvis d'instruments entre els músics.

L'artista de l'Ametlla del Vallès va fer una repassada dels temes del nou disc, va destacar els cants hooligans i futbolers d'Impar (mitad hooligan) i UEFA o el canvi radical de registre que suposen els crits esfereïdors d'Entre cuchillos. Durant el concert va passar per la rentadora àcida Amigos i conocidos de Los Sencillos, ens va estimar com mai ho havia fet amb Te quiero, va enviar el Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa de viatge fins als estudis de la Motown a Detroit, i va fer el mateix amb el Fenomenal dels sabadellencs B.B. Sin Sed, un grup que necessita urgentment una justa reivindicació i la necessària reedició en CD dels seus discos. Durant l'actuació va tenir la col·laboració de les coristes de The Pepper Pots a Serio y bienplantado, i a Vincent Montana Jr. va convidar a pujar a l'escenari Óscar Daniello (Mishima i Facto Delafé), el qual, per cert, després d'omplir el terra de pólvores de talc per poder mostrar el seu swing, gairebé origina una petita catàstrofe en forma de caiguda del mateix Miqui Puig. En definitiva, un concert que va començar força dubitatiu i que va acabar amb un èxit inqüestionable.