Havia de passar més tard o més d'hora: Carles Cors és un d'aquells pocs músics vocacionals sorgits de l'escena pop gironina –concretament, del sempre actiu nucli de la Cellera de Ter– que realment estan disposats a fer de la música el seu ofici. A professionalitzar-se, encara que les tendències del mercat li aconsellarien que es dediqués a qualsevol altra cosa aparentment més profitosa. En temps de crisi, però, Cors ha reaccionat amb recursos i imaginació, creant un personatge que funciona molt bé en escena, amb un univers i una iconografia pensants al detall, sobre la idea d'un croupier que juga amb l'atzar i el misteri com a principals apostes. Tot un encert que ja està començant a crear expectació en el mercat estatal.

Dijous, Le Croupier va fer la presentació oficial del seu primer disc, Me han dicho que..., a la sala de cambra de l'Auditori, plena d'un públic fidel que va ovacionar cançons com ara Virginia, primer single d'un disc que en té uns quants de potencials. El guió del concert va seguir bastant el de les preestrenes de la primavera passada al Casino de Girona: la versió de Raphael (Yo soy aquel), l'excepcional fusió entre la seva Doña Enredos i I'm your man de Leonard Cohen, Bodas de hormigón cantada amb un petit piano als braços... Com a novetats, el quartet de corda i la trompeta van donar nous i molt interessants matisos a algunes cançons, com també les suggeridores projeccions sobre l'as de diamant que presidia l'escenari com a emblema d'aquest personatge únic que és, sobretot, un gran músic.