dissabte, 6 de desembre de 2008
> El llegat d'un «pensador vençut»
La UdG reivindica el valor intel·lectual de Manuel Brunet en la recepció del seu fons bibliogràfic
EVA VÀZQUEZ.
Girona
«Avui tota la família anirem a dinar junts per celebrar-ho», va dir el nét de Manuel Brunet, Xavier Sanllehí, al final de l'acte de donació del fons bibliogràfic del seu avi a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Girona (UdG), i en aquella referència a la felicitat privada hi havia contingut tot l'agraïment amb què la família rebia el reconeixement de la comunitat acadèmica com una rehabilitació de la figura complexa, incòmoda i al final derrotada i oblidada de qui va ser l'històric director de Mirador, home conservador i de profundes conviccions catòliques que no va trobar el seu lloc després de la guerra pel seu innegociable catalanisme.
+ Teresa Brunet, recollint un ex-libris del seu pare, ahir, de mans d'Antònia Boix. Foto: MANEL LLADÓ
|
El miler de volums de la biblioteca personal de Manuel Brunet, molts d'ells dedicats pels seus autors, a més de bona part dels manuscrits de les seves obres i la seva correspondència, formen part des d'ahir dels fons especials de la Biblioteca de Lletres de la UdG, que procedirà a la seva catalogació i digitalització perquè siguin consultables a través d'internet igual que els llegats de Prudenci i Aurora Bertrana, Jaume Vicens Vives, Pierre Vilar o Josep Ferrater Mora que ja custodia la institució, va explicar la directora de la biblioteca, Antònia Boix. Aquests fons són, de fet, els que donen prestigi a una universitat i els que han permès, segons va remarcar el vicerector de Recerca, Joaquim M. Puigvert, que «la biblioteca de la UdG sigui la sisena més ben valorada de tot l'Estat, d'acord amb l'últim rànquing publicat». Hi haurà contribuït sense cap dubte la donació dels papers privats de Manuel Brunet (Vic, 1889-Figueres, 1956), un procés impulsat fa tres anys pel professor Xavier Pla, que en l'acte protocol·lari d'ahir va voler agrair a Modest Prats haver-li indicat l'interès de llegir i estudiar l'obra d'un autor completament absent de les facultats de filologia i periodisme del país. «Auster, humil, poc conegut i encara menys reconegut, Brunet és un personatge complex, d'una personalitat i una trajectòria incòmodes», va retratar-lo Pla fent referència a la seva posició essencialment conservadora i catòlica en el context del franquisme. Però ha estat «remenant els calaixos i armaris» de la casa de Castelló d'Empúries que la família va obrir amb vista a la donació tant al mateix Pla com a l'investigador Francesc Montero, que està enllestint la tesi doctoral sobre Brunet i ha tingut cura de l'inventari, que els estudiosos han descobert, més enllà del polemista Romano amb què l'autor signava les seves col·laboracions a Destino en la postguerra, també el director del mític setmanari Mirador, un escriptor estretament vinculat a la generació noucentista, «encara que potser no de primera fila», i sobretot un periodista que als anys trenta, sota la influència del seu amic Andreu Nin, defensava els seus ideals amb un abrandament que, en la maduresa, deixaria el pòsit d'una ploma nerviüda i audaç expressada en el lema del seu ex-libris, «Raó i lluita». Per Xavier Pla, els estudiosos han de fer un esforç per «comprendre la difícil situació d'uns escriptors que van situar-se al bàndol franquista però que, en tant que autors catalans, tampoc no van acabar de trobar el seu lloc». Com a testimoni, la significativa dedicatòria que el 19 de juny de 1945 Agustí Esclasans va estampar en un llibre ofert a l'amic i inclòs en el llegat: «Al gran prosista Manuel Brunet, mentre duren el dany i la vergonya de la llengua catalana prohibida i perseguida», però encara més la llarga carta, sis fulls de lletra atapeïda i dolorosíssima, amb què l'escriptor va respondre, el 10 de febrer de 1954, a l'aleshores director de La Vanguardia, Luis M. de Galinsoga, que no comptés amb ell per commemorar els «25 años de paz», és a dir, de dictadura, amb una colpidora confessió, una prova de la seva fonda ferida moral, on fa memòria dels amics exiliats per raó d'aquesta pau il·lusòria i mesquina. Amb propietat, Montero l'adscriu a la generació dels «pensadors vençuts», perseguits tant pels uns com pels altres, com va lamentar també Teresa Brunet en recordar les amenaces que, abans i després de la guerra, havien pesat sobre el seu pare.
|
)
