En aquests darrers mesos l'educació està acaparant l'espai en els debats polítics, sindicals, escolars, familiars, municipals, dels mitjans de comunicació... Tenim al davant una gran oportunitat: fer de la llei d'educació de Catalunya una llei de consens, de país. Ara, en el seu tram parlamentari, comença un nou i darrer treball que continua acompanyat per la contestació, l'oposició i el recel, tant a la cambra de representació com al carrer.

Certament som molts i moltes els que pensem que no podem acceptar una llei, per més catalana que sigui, que ho deixi tot igual. La història recent dels dos governs catalanistes d'esquerres i els seus compromisos de govern avalen una llei d'educació catalana que tingui el pacte nacional d'educació com el consens de partida que ens ha de portar a uns nous màxims. El projecte de llei presentat amb l'acord del PSC, ERC i CiU ha fet marxa enrere en el consens del pacte.

El projecte de llei fa un seguit de propostes en el seu articulat que són línies vermelles que no podem traspassar. Fer-ho podria significar no només quedar-nos on som sinó empitjorar la situació actual del sistema educatiu i fer passos de gegant enrere, en el camí cap a una educació de qualitat a Catalunya.

La primera línia vermella és el servei públic educatiu (en el projecte de llei s'hi refereix com a servei d'educació de Catalunya). Darrere d'aquest nom hi ha el concepte de fer una única xarxa educativa amb els mateixos drets i obligacions per a tothom, per superar la dualitat actual. Per tant, la futura llei ha de parlar clarament d'obligacions, de deures que el govern de la Generalitat ha d'exigir, com a garantia del sistema educatiu. No es pot quedar en una tímida llista de principis que s'haurien de complir sense cap mena d'implicació administrativa. Per tant, ha de quedar ben clarament recollit que tots els centres que formin part del servei públic d'educació tenen l'obligació de la gratuïtat, l'obligació de la igualtat en l'accés, l'obligació de l'escolarització mixta i l'obligació de l'escolarització equilibrada. I que l'administració educativa assegura que l'incompliment suposarà la pèrdua de les seves obligacions econòmiques cap a aquests centres.

La segona línia vermella és la laïcitat. L'Estatut de Catalunya estableix que l'ensenyament públic és laic. La laïcitat ha de ser el principi i la garantia per al respecte i la llibertat de totes les creences que es troben i dialoguen en igualtat als centres educatius del nostre país. La laïcitat com un element d'inclusió, que ha de vertebrar la nostra societat, on totes les opcions religioses i ideològiques puguin conviure i dialogar. Aquest principi s'ha diluït i refredat en el projecte de llei, fruit també d'un esforç de consens amb la dreta del país.

La tercera línia és l'escolarització suficient i equilibrada. Al govern de la Generalitat li correspon determinar els criteris i procediments de planificació educativa. En el projecte de llei s'introdueix el caràcter de subsidiarietat dels centres públics respecte dels concertats, que portaria a crear encara més distància entre els uns i els altres. Al mateix temps, en el procés d'admissió de l'alumnat, no podem acceptar que cap centre sostingut amb fons públic pugui seleccionar el seu alumnat. Totes les assignacions s'han de fer en les comissions d'escolarització o en les oficines municipals d'escolarització.

La quarta línia vermella és la de la participació de les famílies, el professorat, l'alumnat, en el funcionament dels centres educatius. Cal assegurar la plena participació de la comunitat educativa en els consells educatius dels centres, tant públics com concertats, per fer centres educatius de qualitat, de consens i d'implicació educativa.

La darrera línia vermella que no podem traspassar és la del finançament. Cal que la LEC faci un compromís més explícit amb els recursos destinats a l'educació. I, tal com s'estableix en l'acord pel Govern d'Entesa, cal arribar al 6% del PIB en despesa educativa en el territori, en vuit anys.

És així, tenint molt clares les línies que com a societat no podem creuar, que assegurarem una LEC que realment sigui de país, que faci possible l'equitat i l'excel·lència. Perquè l'educació ha d'esdevenir un factor fonamental de la cohesió social que hem d'aconseguir amb diàleg permanent i participatiu de tota la comunitat educativa.

No ens podem quedar en un pacte polític d'una majoria, al marge del consens social que està fora de la cambra parlamentària. En aquests moments ICV-EUiA és l'única possibilitat de consens real entre l'exterior i l'interior del Parlament. Per això fem una crida a respectar el pacte nacional d'educació per fer possible una llei de país de debò.