Fa pocs dies vaig coincidir en un acte públic amb l'Amadeu, un ciutadà de Girona (en majúscula), ara jubilat, al qual vaig conèixer ja fa uns quants anys, quan ell era membre actiu de l'associació d'aturats majors de 40 anys, CAM 40, i jo, la regidora de Serveis Socials i ocupació de l'Ajuntament de Girona. Em va dir que volia parlar amb mi una estona. Per descomptat, vàrem concertar una trobada. Volia plantejar-me la seva inquietud amb relació a l'evolució de l'economia i, en especial, a l'increment de l'atur. Venia a dir-me que al darrere de cada un dels llocs de treball que es perd, de cadascun dels nous aturats i aturades, hi ha un drama personal i familiar ben concret, amb cara i ulls, amb nom propi. Ho sé prou, perquè durant molts anys he treballat en atenció a persones amb dificultats de tota mena i també ara escolto molta gent, parlo amb moltes persones. El que era sorprenent en el seu discurs és que no responia a un problema personal seu («jo ja estic jubilat»), sinó que responia a una preocupació per la col·lectivitat i, sobretot, que venia a demanar-me suggeriment sobre «Què podem fer-hi els ciutadans». La nostra trobada va girar entorn d'aquest tema: «Què hi podem fer? És un tema greu i és un tema de tots, no només dels directament afectats.» «Els polítics, senyora diputada, han de dir el que han de dir, però els ciutadans no ens podem quedar aturats, no es tracta d'un problema individual. Sento molta gent que està molt preocupada, però se senten impotents», em digué enèrgicament.

En les darreres setmanes l'acció política és plena, per totes bandes, de mesures per intentar fer front de la millor forma possible a la situació actual. A Catalunya, el Parlament està tramitant des de fa dues setmanes els pressupostos de la Generalitat pel 2009 que tenen sobretot tres prioritats: protegir, tant com sigui possible, els sectors més vulnerables de la societat, mantenir o incrementar la inversió pública per compensar la manca d'activitat econòmica privada i fomentar la competitivitat. També hem aprovat fa poc l'inici del tràmit de la primera llei d'educació catalana que ha d'ésser l'instrument que ens permeti millorar el nostre sistema educatiu i posar-lo a l'altura dels reptes tan importants que ha d'assumir, que hem d'assumir, com a comunitat en els propers anys. La millora de la competitivitat i la productivitat comporten la millora del capital humà i això requereix una millora decidida del sistema educatiu. També a l'Estat espanyol i a la Unió Europea l'abordatge de les conseqüències immediates i la superació a mitjà termini de la crisi són la prioritat de totes les institucions. Els expedients de regulació d'ocupació (el de Nissan, però no només aquest) centren el debat polític arreu. A Girona els ERO de Torraspapel i les dificultats de Hutchinson, Trety, o Aconda, diverses però totes amb impacte sobre col·lectius importants de treballadors, són l'emergent d'una problemàtica que està afectant moltes famílies gironines i que causen una preocupació social creixent.

En aquest context no deixo de pensar en la trobada amb l'Amadeu, en el seu convenciment i la seva determinació a trobar la forma de fer quelcom. Estic segura que trobarà camins d'acció, alguns els vàrem comentar. Per descomptat tindrà el meu suport i el de molta altra gent, com l'han de tenir totes les accions que busquin activar les energies adormides de la nostra societat per sortir de l'atzucac en què ens trobem, i fer els canvis valents que calgui per assegurar-nos un futur col·lectiu millor. En sortirem, segur, perquè n'hem sortit de molt pitjors i perquè tenim molts actius, moltes potencialitats com a societat. El conseller Castells ens recorda, sempre que pot, les potencialitats de la nostra economia. Em sembla que l'actitud i la determinació de persones com l'Amadeu són també un d'aquests actius, gens negligible. El ciutadà Amadeu, reivindicant la seva capacitat de judici i d'acció, la importància de l'acció ciutadana, em va fer pensar en la magnífica, magistral «oració fúnebre», recollida per Tucídides, que Pèricles va pronunciar fa més de 2.000 anys en homenatge als atenencs morts a la guerra, que és un dels elogis més brillants de la democràcia que s'han fet mai. Elogiant la democràcia atenenca digué: «Doncs som els únics que considerem no un home pacífic, sinó inútil, el que no participa en la cosa pública. I, a més, o ens formem un judici propi o, almenys, estudiem amb exactitud els negocis públics, no considerant les paraules un mal per a l'acció, sinó un major mal no comprendre mitjançant les paraules abans de posar en obra el que és precís. Doncs també tenim en alt grau aquesta peculiaritat: ésser els més audaços i reflexionar, a més, sobre el que emprenem, mentre que als altres la ignorància els dóna agosarament i la reflexió els produeix demora.»