El polític tòpic convencional (PTC) pensa que una crisi és solament una aturada de ritme: si el pressupost no creix, farem les obres a ritme més lent. Però pensa que farà essencialment el mateix. Per al PTC, per exemple, el quart cinturó no és qüestionable per l'actual crisi.

No obstant això, no accelerarem la sortida de la crisi mantenint les inversions amb la creença que s'han de fer les mateixes obres. Aquesta és la visió del ric: la crisi m'atura algunes coses, però els que es reestructuraran de cap a peus seran els pobres. Que es desenganyi el PTC: la crisi és prou profunda perquè el camí de solució ja no sigui simple.

El PTC pensa també que la crisi pot ser una bona excusa per aturar Kyoto i saltar-se els control ambientals. Cal afluixar controls, tenir en compte que hem de sacrificar les exigències ambientals... Ja ho hem començat a escoltar.

Tot i això, un PTC espavilat pot veure com la demanda de més inversió pública i l'admissió de dèficit als pressupostos li permet vendre millor l'obra pública, com per exemple el quart cinturó. Ara mateix la inversió i la despesa de l'Estat encara té millor justificació que abans. Finalment, podria fer de keynesià i mostrar a la societat que la responsabilitat d'un PTC és dirigir-la per tal que, pobrissona, surti de la crisi. Ara, diran també els PTC, podem ajudar la societat a salvar-se d'ella mateixa i l'hem de reactivar econòmicament. Més dirigisme a la vista!

Doncs no. Perquè el PTC té els dies comptats i té menys futur que les immobiliàries tòpiques convencionals, tot i que remoure'ls del seu seient no serà mai tan ràpid com les caigudes de la borsa i del mercat immobiliari.

Perquè si resulta que hem de sortir de la crisi amb major productivitat i eficiència, què millor que esforçar-se a complir Kyoto? Seria una bona gimnàstica i una perfecta pista de llançament. Perquè ara és l'hora de l'eficiència energètica, de deslligar-se del petroli i del consum energètic barroer.

Certament, caldrà fer inversió des de l'estat per poder fer un pas endavant, però inversió no són solament autovies. Només que ara caldrà demostrar quines poden ser les inversions clau i quin és el seu impacte real en l'economia i en l'eficiència en l'ús de l'energia. El gran dèficit en transport públic que arrosseguem pren ara més que mai dimensió social i energètica

El PTC, com ha fet sempre, ens tractarà com a infants i no voldrà demostrar què és millor ni per què. Però aquesta exigència és a partir d'ara indefugible. No ho sap encara, el PTC, acostumat des de sempre a encarregar informes tècnics insolvents i mercenaris com, per exemple, tots els que fins ara han justificat el quart cinturó.

Però això s'ha acabat. Forma part del passat, d'un passat mort, no enterrat encara i que lluita per no ser-ho, per fer de zombi i estendre encara el mateix mal. No podem perdre molt de temps en aquesta situació: el resultat només seria un allargament de les dificultats.

Perquè ¿no sabem prou bé que aquesta crisi significa el final d'un motor de l'economia privada basat en el totxo i el d'una inversió pública paral·lela basada també en el ciment com a protagonista?

A partir d'ara, les inversions haurien de competir en eficàcia. Ja no serà possible posar ciment per posar ciment, sinó que el ciment hauria de competir amb altres destinacions: recerca, ciència, universitat, formació professional... És a dir hospitals, centres de formació, laboratoris de recerca, ferrocarrils no faraònics, i un llarg etcètera. Si més no, competiran molt més que no pas fins ara i les prioritats per a uns recursos escassos hauran de ser triades molt més raonadament.

Visca les oportunitats! La crisi farà més contra el quart cinturó que 15 anys de moviment opositor. Ja no és possible, si es tracta de superar la crisi, de ser la màquina europea de posar totxos. Caldrà fer una mica més del que fan a Europa i força menys del que nosaltres hem anat fent fins ara.

Només a Espanya es pensava a tenir duplicada, des de Cadis a la frontera francesa, l'autopista AP-7 amb una autovia. Només a Espanya l'habitatge es menja sencera la renda familiar i empobreix tanta gent.

Ca, dubtarà el PTC immutable. Però la crisi, que és profunda, el desmentirà. És només qüestió de temps que esclati del tot una realitat amagada.

És l'economia, estúpid! Una frase clau de la política americana que finalment ara podrem aplicar als nostres PTC, doctors en pensament polític tòpic convencional.

Benvinguda la claredat, doncs. Benvingudes les oportunitats. I adéu-siau a la falsedat d'una economia amb peus de fang i que ens havia immobilitzat-obnubilat-enlluernat fins ara.

Benvinguda la crisi; benvinguda la realitat.