De nous Dylans n'hi ha més o menys tants com de cinquens Beatles: en surt gairebé un cada temporada. En realitat, el paral·lelisme forçat entre Micah P. Hinson i Dylan s'explica només per un parell de factors: per començar, tots dos tenen una veu indomable i lluny de qualsevol convenció estètica –galls inclosos–, d'aquelles que no superarien els preliminars d'un concurs de cant coral, per entendre'ns. A més, la imatge de Micah traient foc i distorsió de la seva guitarra elèctrica rememorava la del jove Dylan provocant la indignació de l'ortodòxia folkie, amb el seu primer concert elèctric, en el festival de Newport del 1965. Ara ja ningú no s'ofèn per aquestes coses, però aquells que coneixíem Micah P. Hinson bàsicament pels seus tres àlbums no ens esperàvem una celebració del caos sonor controlat com la de dimecres a la sala de cambra de l'Auditori, plena per tots costats, fins i tot en les curioses grades de darrere de l'escenari, que rememoren la disposició d'un jurat popular.

Micah, el seu fidel Nick Phelps –gran bateria i eventual duelista de banjo en els temes més propers al country– i la seva estimada Ashley als teclats o simplement fent acte de presència, contemplant absorta el seu home, van completar un trio més que suficient, una imponent Orquestra de l'Imperi Roig, que es movia entre les melodies més delicades i els torrents de feedback més desbocats. Segurament, Micah seria el primer a rebutjar la insígnia del nou Dylan però, com el geni de Minnesota, ja s'està creant el propi món poètic i musical, sense concessions i més enllà de qualsevol tendència efímera. I aquí s'acaba el paral·lelisme.