L'espai audiovisual que correspon al territori CAC té un perímetre reduït. Els cartògrafs de les ones i de les cobertures n'han dibuixat un mapa similar al del territori administrat per la Generalitat de Catalunya. Però és un mapa evidentment fals. Els habitants de Catalunya han après, com en altres àmbits, a viatjar pel dial i per les pantalles amb dos mapes al cap: el petit, corresponent al territori del CAC, i el gran, el mapa de tot l'espai audiovisual, ocupat en més d'un 70 % per cadenes, amos i interessos espanyols i en espanyol.

Doncs, bé, a partir del 7 de novembre s'ha decretat el setge mediàtic contra el petit territori de la reserva CAC. Raó? El Consell de l'Audiovisual de Catalunya, d'acord amb les competències de la Llei de l'Audiovisual de 2005, resolia la concessió de 83 emissores de ràdio en FM, pendents d'adjudicació definitiva des de 2003. El CAC concloïa així, per primer i únic cop fins ara a l'Estat espanyol, la concessió de llicències de ràdio feta per un òrgan independent, no per un govern.

El CAC tenia ara l'àrdua missió de decidir els 83 beneficiaris entre les 1.185 sol·licituds. Tot el procés, des de la publicació de la convocatòria fins als procediments d'avaluació de les propostes, ha estat transparent. Lògicament, els treballs de la comissió tècnica de valoració de les sol·licituds havien de conduir-se amb el màxim de discreció. Però les puntuacions adjudicades a cada sol·licitud segons les clàusules eren públiques i consultables. Al final, el ple del Consell aprovà la resolució per 8 vots a favor i dues abstencions (les dels consellers Esteve Orriols i Josep Pont, de CiU).

És evident que la resolució no podia satisfer tothom. Alguns grups de comunicació n'han sortit beneficiats i d'altres, perjudicats. Entre els primers, Grup Godó, Grup Flaix, Radio Tele Taxi, Grup Planeta-Onda Cero, Ràdio Estel. Entre els segons, Unidad Editorial-El Mundo, Cadena Cope, Vocento, Onda Rambla, Grup Zeta, Mediapro, etc. La reacció dels grups espanyols no beneficiats ha estat furibunda i impròpia del joc democràtic. Les desqualificacions o simples mentides contra el procés de concessió i contra el CAC són en alguns casos de jutjat de guàrdia. El diari ABC, per exemple, escrivia el dilluns 10: «La concessió de llicències ha estat tan contestada com ho fou en el seu dia l'aprovació de la Llei de l'Audiovisual de Catalunya»; «com se sap –continuava– el CAC ha decidit treure freqüències a Punto Radio i la Cope...». Pura mentida: l'aprovació de la Llei de l'Audiovisual obtingué el desembre de 2005 el suport de tots els partits, menys el del PP, que hores abans se'n desmarcà per una trucada des de la seu de Gènova a Madrid. I el CAC no ha «tret» cap freqüència a ningú.

Els grups mediàtics de la dreta espanyola han volgut escampar falòrnies com que el CAC és «el único tribunal censor de España» (ABC), que atempta contra el pluralisme (El Mundo: «Cataluña aplasta el pluralismo») o que no és més que un instrument al servei de Montilla o del nacionalisme català, etc. Tot val per deslegitimar el CAC. En realitat el que no tolera és l'existència d'una autoritat independent, ni que s'ocupi d'un petit territori, però amb competències sobiranes.

Altres mitjans de grups no afavorits han entrat en la polèmica amb munició menys pesant. El diari El País ha qüestionat estranyament el procediment intern i El Periódico ha manifestat la seva consternació. Luis del Olmo (Punto Radio) ha arribat a demanar la dimissió del Consell. D'altres s'hi han afegit, al·legant la «dubtosa» independència d'una autoritat amb set membres exdiputats dels diversos partits. Ara bé, tothom pot comprovar que les concessions s'han ajustat a les millors puntuacions obtingudes en cada lloc. El president Carbonell ho recordà en seu parlamentària el dia 19. I volgué deixar fora de dubtes que tots els consellers havien actuat «amb absoluta independència dels grups polítics i dels grups privats».

En definitiva, el CAC és encara l'única autoritat independent de l'audiovisual a Espanya: per desgràcia de tots els ciutadans de l'Estat, i especialment d'algunes comunitats amb majoria absoluta del PP que no han tingut miraments en la concessió de la TDT als seus coreligionaris i amics. A Catalunya això és impossible. I més enllà de les discrepàncies lògiques entre consellers, el CAC té per llei la responsabilitat que irrita més a Madrid: l'afirmació d'un territori català de l'audiovisual, plural, lliure d'amiguismes i compromès amb el país.