De demà a diumenge se celebrarà a Sabadell la IX Assemblea Nacional d'ICV, en un context de plena crisi del model econòmic lliberal. Una crisi que fa evident la manca de models de governament a nivell global, ja que ni dreta ni esquerra han estat capaces d'aportar cap solució. La inèrcia del sistema s'ha desbocat sense control, posant en relleu una preocupant incertesa en la mirada cap al futur. A aquesta situació hem d'afegir-hi la crisi ambiental, energètica i alimentària i les enormes i creixents desigualtats entre el Nord i el Sud. El rei va despullat i tothom veu amb clara evidència que el món s'ha fet petit en quatre dies i que les velles receptes no són vàlides per a un món globalitzat.

L'esquerra socialdemòcrata europea, que ha trobat el confort del seu model durant tota la segona meitat del segle XX en l'equilibri entre els dos pilars ara qüestionats (el liberalisme absolut del capital i el control centralitzat i no democràtic de l'economia) està en retrocés electoral, a la defensiva i sense receptes davant la nova situació.

Des d'una absoluta modèstia, penso que és just reconèixer que des d'ICV fa anys que s'ha construït un discurs i un projecte que va en la direcció d'establir les bases d'un nou model de desenvolupament per a un món globalitzat, entenent que l'àmbit econòmic, l'ecològic i el social estan estretament vinculats. És el que s'ha anomenat ecosocialisme.

Així doncs, amb una socialdemocràcia a la defensiva i un espai ecosocialista que encara no ha obtingut la força necessària per esdevenir referència d'alternativa, el context pel conjunt de l'esquerra és avui complicat. De fet, en un moment com l'actual, en el qual la mateixa dreta política parla de refundar el capitalisme, esdevé tristament paradoxal que hom es pregunti on és l'alternativa de model econòmic de l'esquerra.

Hem de ser referència A ningú se li escapa que aquest context marcarà la IX Assemblea Nacional d'ICV. Aquesta assemblea no ha de ser de tràmit sinó que ha de representar un punt d'inflexió en l'estratègia de l'organització, que ens permeti convertir-nos en un punt de referència sòlid i útil als sectors populars de la Catalunya d'avui, tan marcada pel context de crisi.

En la meva opinió, en aquesta nova etapa que ara s'obre, ICV ha d'abordar quatre reptes fonamentals.

ICV ha de sortir d'aquesta assemblea amb l'ambició i el convenciment de poder arribar a ser la referència d'esquerres del nostre país. Però per això cal que ICV sigui alguna cosa més que un partit polític. ICV ha de ser capaç de crear un espai sociopolític que sigui marc d'una renovació ideològica permanent, que sigui alhora un espai d'acció social, cultural i d'innovació, que permeti una interconnexió fluida i també permanent amb els moviments socials de transformació del nostre país.

Iniciativa ha estat sempre una organització que ha tingut un peu al carrer i l'altre a les institucions. I ha de seguir aquest camí. En els darrers anys la nostra força com a partit de govern s'ha accentuat per la nostra participació en els governs d'esquerres de la Generalitat. Seguint amb aquesta filosofia, hem de tenir clar, però, que la prioritat del canvi no està només en el govern sinó també en la societat. Això vol dir que l'acció política d'ICV ha d'estar al servei de la societat i no pas de la nostra participació al govern.

Un altre dels aspectes que ha d'abordar sense complexos l'assemblea d'ICV és l'encaix de Catalunya dintre de l'Estat espanyol. Per tothom és coneguda la nostra aposta pel federalisme, però davant del procés recentralitzador que s'ha produït en els darrers anys, i davant de la manca de voluntat de l'Estat espanyol de convertir-se en federació, em sembla inevitable el pas polític que va de l'aposta pel federalisme a l'aposta per definir una estratègia per avançar cap a un sobiranisme pacífic i solidari, en un nou context d'una Europa de les nacions. Una Europa que volem que sigui més democràtica, més forta i més útil.

I, per acabar, també és clau que ICV consolidi la seva aposta d'enfortir el món de la política local, el món de les polítiques de proximitat. Perquè les polítiques d'esquerres o són des de la proximitat, o no són. Però aquesta aposta no s'ha de quedar en el fons, sinó també en les formes. Hem d'apostar per prestigiar la política local, per fer-la més propera a la ciutadania i contribuir així a combatre l'abstencionisme electoral i la desafecció general de la ciutadania respecte de la política. Això passa, entre altres coses, per encetar debats que sovint han estat considerats tabú dintre de la nostra organització. Hem de plantejar-nos seriosament la conveniència de fórmules electorals que, per exemple, apostin per les llistes obertes o per l'elecció directa dels alcaldes, com a mecanisme per a fer que la ciutadania senti com a pròpia la política.

Tots aquests reptes s'han de plantejar obertament en una assemblea que no ha de centrar el seu debat en els noms, ja que ICV té un lideratge clar en la persona d'en Joan Saura, a qui cal reconèixer la tasca feta i el seu protagonisme inqüestionable que ha portat que, per primer cop, ICV sigui una força influent en les polítiques impulsades des del govern de la Generalitat i en el mapa polític català.

Ara, doncs, és el moment perquè ICV faci un altre salt endavant, impulsant el dinamisme de l'organització, aprofitant tot el seu enorme actiu personal i polític, i esdevenint l'espai inequívoc de referència de l'esquerra verda nacional.