P otser sí que és veritat el que diuen els nocilleros, afterpop i post- postmoderns en el llibre Odio Barcelona, d'Editorial Melusina: la ciutat és cada vegada més superficial, més aparador, menys del ciutadà. Abocats com estem a l'espot publicitari, no és d'estranyar que la resposta sigui una quantitat ingent de turistes. Com a Casa tomada, el conte de Cortázar, la invasió va per zones: el Raval, el Gòtic, el Born ja estan presos, gairebé per tancar i tirar la clau al riu, si no fos perquè algun petit reducte encara resisteix. Un racó, com n'hi ha d'altres (el Lletraferit, per exemple), que amaga molt més del que ensenya, i que ha sabut fer de la necessitat virtut en aquesta crisi que ens ofega, és el bar Horiginal. El que ensenya és un bar de turistes dringadors amb desembocament al Macba; el que amaga és una de les sales per fer presentacions i actes amb més encant de la ciutat, un lloc on els turistes no arriben, on un descansa en pau.

Fa dues setmanes, l'Horiginal va acollir l'acte de commemoració dels 40 anys de vida literària del poeta valencià Josep Piera, un dels recitadors més carismàtics, personatge inimitable i gran coneixedor de la Mediterrània. Dijous passat –i seguint amb els nocilleros, tot i haver quedat al marge de l'Odio Barcelona– l'escriptor en moviment Jordi Carrión va presentar La piel de La Boca, de l'editorial argentina Libros del Zorzal. Una crònica de les vivències al barri més humil, heterogeni, tanguero i multicolor de la ciutat de Buenos Aires. Si fem cas del tòpic, que diu que els escriptors tenen tendència al beure generós, el lloc natural d'una presentació literària és un bar. Tot i això, o potser per desmarcar-se de si mateix, Hemingway no presentava mai els seus llibres a la Bodeguita del Medio. I la veritat és que no hi ha color: l'actitud distesa dels assistents a la penombra, les paraules que surten d'una boca que només intueixes, la libació... A més, presentar un llibre sobre el barri de La Boca al Raval adquireix un sentit de múltiples arestes: La Boca, un barri fundat per immigrants genovesos, «el pati del darrere de Buenos Aires». «En La Boca no», li deien els amics quan Carrión comentava que volia passar un temps vivint allà. «Al Raval no», m'he descobert a mi mateixa recomanant a amics que han vingut a viure a Barcelona.

Amb gust exquisit, Carrión va aprofitar les oportunitats de la sala: les cortines de vellut vermell, com unes cames obertes al tango; les taules petites i juntes; els sostres alts del cafè, que evoquen, sense el luxe desmesurat i démodé del Café Tortoni, els bars de La Boca. A l'escenari, Jordi Carrión acompanyat de Chejua, tanguista que va conèixer en un altre temps, vivint a La Boca. La presentació va ser a l'americana: als Estats Units, els escriptors presenten els llibres llegint fragments de l'obra, perquè han entès que l'escriptor escriu, no parla. Com que Carrión és ben eclèctic, la presentació barrejava lectura de fragments de La piel de La Boca amb acords de guitarra i tangos en la veu de Chejua, mentre unes cinquanta persones ens ho miràvem pensant que les millors coses solen ser de franc. Entre el públic, alguns nocilleros: és curiós com l'odi que senten cap a Barcelona els empeny a fer i assistir a actes cada setmana a la ciutat que odien.

El més important, però, és que actes com aquest reconcilien molts amb el Raval, un barri on fa deu anys tots els progres de la ciutat volien anar a viure –com si del Soho de Nova York es tractés–, i del qual ara volen fugir –com si del Bronx de Nova York es tractés–, aterrits pel soroll i l'olor d'orins.