El setmanari local ha publicat la informació següent: «La URV doctora els 13 personatges ebrencs més il·lustres del segle passat». Ara fa un any la URV ja va organitzar un cicle de conferències relatiu a sis personatges significatius de les nostres terres durant el segle XIX; a mi em va correspondre parlar de la figura de Teodoro González, però mai se'm va ocórrer que podia ser un dels sis personatges més importants del segle. El mateix succeeix pel que fa al segle XX; estic segur que la voluntat dels estudiosos de la URV no era establir cap rànquing de preferències, però el fet que en parlar del tema la premsa doni aquesta jerarquia de més il·lustres obliga a fer unes matisacions. Els tretze homes esmentats són veritablement importants, encara que alguns d'ells, d'ebrencs, solament en tenen la partida de naixement; van sortir d'aquesta terra de joves i mai més tornaren a tenir-hi cap més relació. En canvi s'han deixat de banda altres persones que a mi se m'acudeixen tan rellevants o més que les integrants de la llista. En nomenaré unes quantes sense voler tampoc ser exhaustiu i molt menys atorgar graus a ningú: els escultors Julio Antonio Rodríguez (Móra d'Ebre, 1888-Madrid, 1919) i Pau Gargallo (Maella, 1881-Reus, 1934); el dirigent de la UGT abans la guerra i editor des del seu exili mexicà Joan Grijalvo Serres (Gandesa, 1911-Barcelona, 2002); el professor i teòleg Joan Bta. Manyà Alcoverro (Gandesa, 1884-Tortosa, 1976); el sociòleg Manuel Sales Ferrer (Ulldecona, 1843-Vinaròs, 1910); el jurisconsult Joan Martí Miralles (Santa Bàrbara, 1867-Barcelona, 1949); el metge Manuel Vilà Olesa (Tortosa, 1881-Reus, 1963); l'arquitecte Joan Abril Guanyavens (Mataró, 1852-Tortosa, 1939); el sacerdot fundador dels Operaris Manuel Domingo Sol (Tortosa, 1836-1909). Em sobta també que com a polítics solament s'esmentin Marcelino Domingo i Rafel Vidiella. Molts coneixen la meva devoció personal per tots dos, dels quals he escrit sovint, en especial de Domingo, de qui vaig proposar i obtenir que una de les avingudes de la ciutat portés el seu nom. En canvi no es parla de Joan Palau Miralles (Amposta,1867-1936), l'home que féu possible l'arrencada de la capital del Montsià com a ciutat rellevant, i en especial de Joaquim Bau Nolla (Tortosa, 1897-Madrid, 1973).

Bau col·laborà amb la dictadura franquista i mai se'n va desdir. Fou membre del primer govern de Franco a Burgos (1937), franquista de camisa blanca, com tants d'altres. Ningú el pot relacionar amb la repressió de la postguerra. El 1938 quedà totalment marginat de la vida política per les relacions comercials amb l'Alemanya nazi, la seva vinculació monàrquica tradicionalista, i l'animadversió personal del cunyat de Franco Ramon Serrano Sunyer, d'arrels gandesanes. Durant 25 anys va romandre dedicat a la seva activitat empresarial i professional. El 1963 fou rehabilitat,; dos anys després, nomenat president del Consejo de Estado i, l'agost de 1971, vicepresident del Consejo del Reino. Però, a banda de la seva carrera amb el règim, Bau havia estat un bon alcalde de Tortosa (1925-30), diputat durant la República elegit democràticament en dues legislatures (1933 i 1936), líder històric de la dreta tortosina abans de la guerra, confrontat amb Marcelino Domingo, el gran líder de les esquerres. Els que han investigat la vida local saben que «marcelinisme» i «bauisme» foren dues realitats polítiques a les nostres terres durant molts anys. Mentrestant, Rafael Vidiella era un personatge del tot desconegut.

Tothom pot opinar i fer les valoracions que vulgui sobre tot, però vist amb perspectiva històrica crec que la figura de Joaquim Bau mereixeria estar també entre els personatges més significatius del segle XX.