H em vist caure l'imperi ultraliberal dels neoconservadors –espècie velociràptor estesa arreu del planeta– que han aconseguit fer-se més rics a costa de fer cas omís dels valors democràtics i de deixar el món sota mínims. Després ha arribat Obama, la rara avis, l'aneguet lleig que ha sorgit de la massa anònima dels humiliats afroamericans, i tothom ha respirat alleugerit.

L'endemà de les eleccions, dos amics molt vinculats als EUA, l'Antoni i el seu germà, el biòleg Joan Massagué, que actualment viu entre Barcelona i Nova York, em feien arribar la seva opinió sobre el triomf d'Obama. Tots dos coincideixen que, encara que hagi d'afrontar «una pila colossal de problemes pre-existents», Obama «és un home de trinxera, dels de la línia de foc, i no perd gaire temps a formar un equip». També fan incidència que «la resta del món –que en realitat ha estat còmplice de l'empastifada econòmica, bèl·lica i mediambiental liderada pels americans– ho necessita tant com els EUA». A ningú se li escapa que darrere la crisi hi ha la cobdícia humana, que no té nacionalitat ni fronteres.

És cert que la victòria d'Obama és simbòlica, fins i tot en el nom i en les dates, dignes d'anàlisi numerològica (és el 44è president, un número mestre –com 11, 22, 33– que representa una persona amb domini absolut en el camí de l'experiència). S'ha parlat del perfil de coach d'Obama, de la retòrica messiànica del seu famós discurs. Hem sentit titulars inspirats com «Obama, una ambición con brío poético». Podríem especular encara amb mil i un jocs semàntics: el lexema Ama significa mare en euskera, Bah i Ra designen, respectivament, el nom del cos humà i del déu sol a l'antic Egipte. Ob podria ser una derivació fonètica d'Ab o pare en arameu... En fi, ens podríem perdre en un laberint semàntic interminable. Però el simbolisme d'Obama no és casual. Corren rumors sinistres sobre els capitans de les indústries d'armament i del petroli, personatges com Dick Cheney, relacionats amb les corporacions financeres i les empreses com SAIC (Science Applications International Corporation) que van sustentar Bush i han subhastat l'Iraq. Aquests rapinyaires són els dolents de la pel·lícula, mentre que Obama interpreta el paper de salvador. Però això també té perills. Sobretot si és veritat, com afirma Charles Levis, autor del llibre La compra del presidente, 2004, que SAIC també ha pagat campanyes electorals als demòcrates. Si és així, podrà enfrontar-s'hi, Obama?

Avaaz, una organització independent que lluita perquè el govern nord-americà tingui en compte les opinions d'una majoria de gent i compleixi les promeses electorals, ja ha denunciat que els vells taurons que van portar el país a la guerra de l'Iraq estan fent lobby per debilitar les perspectives de canvi. Esperem que no se'n surtin.

Calen líders com Obama, però el repte que tenim tots és deixar de dipositar «totes les esperances» en un sol home, un equip o un govern. Segurament hauríem de responsabilitzar-nos en tots els àmbits de la pròpia vida i aprendre a confiar més. Nosaltres també podem. Podem recuperar-nos moralment renovant el compromís amb la justícia social, que és l'única que pot garantir un canvi autèntic. Ara per ara, ens hem acostumat a mirar enrere, a quedar-nos enganxats en el passat. A veure si el procés de restitució de la memòria històrica es tanca aviat, girem full i comencem a construir a partir del present.