La gran majoria de les festes majors que se celebren als pobles petits responen a un patró similar –ofici, sardanes, concert i ball– que a hores d'ara ha quedat força obsolet. Aquest tipus de bauxa té el seu origen en un context molt diferent de l'actual; una època en què, durant l'any, hi havia poques celebracions, es treballava de sol a sol set dies a la setmana, es menjava rostit en comptades ocasions, etcètera. En una situació com aquella, la festa major era el motiu per aturar-se, per fer un bon àpat, per posar-se el vestit de mudar, per fer una gran trobada familiar, per reunir els amics més cars de veure… Es rebien els músics, que s'instal·laven a les cases, i el concert i el ball eren realment un esdeveniment important i esperat. Però què passa, ara? Què n'esperem, realment, d'una festa major? Voleu dir que no caldria repensar aquestes celebracions? No es podrien aprofitar, aquesta mena de solemnitats, per fer alguna cosa especial, nova, original, inesperada, que salpebrés d'una manera diferent la rutina de sempre? No s'hauria de tenir més en compte l'opinió del jovent, encara que no voti? Any rere any, ¿hem de buidar les magres arques municipals pagant –molt bé, per cert, i sovint amb intermediaris innecessaris– una orquestra que repeteix i repeteix el mateix concert carrincló?

Això sí, que mai no hi falti, al final, l'oneig de la senyera i el cant dels Segadors, amb tothom dret i compungit. I endavant amb la Catalunya xarona!