divendres, 7 de novembre de 2008
> Un 5% de joves tenen trastorns d'atenció, que es manifesten principalment a les aules
Els experts reclamen la necessitat de formació dels professionals de l'ensenyament i més conscienciació social
Isabel Martos. Josep Maria Juncosa
M. CARTAÑÀ.
Tarragona
«No saben fer res, són uns mandrosos i molesten». Això és el que s'han de sentir a dir moltes vegades els infants i joves que tenen trastorns per dèficit d'atenció i hiperactivitat, una malaltia que afecta un 5% dels joves i que en molts casos, es detecta tard. Els afecta l'autoestima i, si no es diagnostica a temps i no es fa un bon tractament, genera problemes d'aprenentatge, abandonament escolar i desajustos emocionals. Els experts apunten la necessitat que el professorat i les famílies estiguin formats per atendre les persones amb TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció amb o sense Hiperactivitat). Aquest és un dels aspectes que s'abordaran demà en el simposi sobre TDAH que es farà a Tarragona, durant el qual es tractarà aquest trastorn complex i les seves implicacions.
|
|
«És un trastorn poc visible i es pateix, principalment a les escoles.» Ho diu Anna Solanas, que és la responsable del centre Xaris de Tarragona, on es tracten infants i joves amb TDAH –un trastorn neurobiològic amb base genètica que afecta l'atenció–, que assegura que els afectats «s'han de sentir a dir sempre que són uns mandrosos, i perden la seva autoestima fins que arriben a pensar que no serveixen per a res». El problema és en moltes ocasions el retard en la diagnosi del trastorn d'una banda, i la poca sensibilitat social que hi ha entorn d'aquesta malaltia, de l'altra. A més, diu Solanas que cal «més formació del professorat» perquè puguin potenciar les capacitats dels afectats. La psicòloga Marina Peña, especialista en TDAH, destaca la necessitat que pares i professors «tinguin les estratègies per educar els afectats». Considera que cal un canvi d'actitud que ha de facilitar que es passi del rebuig al suport: «Quan s'aconsegueix, els resultats són bons i es pot canviar el destí d'una persona.» L'experta serà demà la ponent del simposi sobre el TDAH que es farà al Col·legi d'Advocats de Tarragona, i que es dirigirà als educadors, pares i professionals.
La Isabel té un fill de 9 anys i en fa dos que se li va diagnosticar el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat: «És molt mogut, parla molt i interromp les converses.» Quan era més petit ella ho atribuïa a l'edat, però a l'escola ja li comentaven que es despistava i no parava atenció. «Ens deien que feia el pallasso i que no es podia estar quiet i a més no portava mai el material que tocava.» I com més gran s'anava fent, la seva actitud condicionava els llocs on podien anar els seus pares: «No anàvem al restaurant o deixàvem de fer algunes coses perquè amb ell era impossible», explica la Isabel. Es va haver de sentir a dir que era un maleducat «i fins i tot que estava boig o que era un histèric». Va arribar un moment en què no sabia com actuar perquè la situació la superava i es plantejava que havia actuat malament en la seva criança. El nen tenia l'autoestima per terra i li havia arribat a dir a l'Anna Solanas, del centre Xaris, que no perdés el temps amb ell, perquè mai podria treure bones notes. La Isabel va saber que el seu fill tenia TDAH a través d'una professora amiga seva que també té un fill amb aquest trastorn. «Primer no ho volia acceptar», explica, però una vegada li van fer el diagnòstic, va començar el tractament i es va informar del trastorn, i ja ha notat com la situació del nen millora: «A mesura que he sabut més coses he anat entenent més el meu fill», afirma. Ara veu com a l'escola ja el motiven i aconsegueix més bons resultats: «Abans tot eren notes a l'agenda en negatiu i ara, en canvi, li escriuen comentaris que el motiven.» I ella no el castiga mai, «perquè si no, estaria cada cinc minuts dient què ha de fer». Ha optat per estimular-lo i així fa menys coses malament. A banda de la millora en l'atenció, també visiten especialistes i el nen es medica cada dia.
A la seva filla de 16 anys fa just uns mesos que li han diagnosticat el dèficit d'atenció, en el seu cas, però, no té hiperactivitat. El que més els cridava l'atenció als pares era que l'actitud que tenia a casa la noia: «no lligava amb la que ens deien que tenia a l'escola», afirma. El Josep Maria explica que la seva filla es passava moltes hores estudiant «i en canvi suspenia vuit o deu assignatures». Els professors els asseguraven sempre que rendia per sota de les seves possibilitats, que es deixava les coses a casa, que estudiava poc; «però mai ens van insinuar que tingués un problema», afirma el Josep Maria. Diu que els professionals de l'ensenyament no cal que sàpiguen fer una diagnosi mèdica, «però estan acostumats a tractar amb nens i si ens haguessin dit abans que podia tenir un trastorn ja ho haguéssim mirat», assegura. En el seu cas, quan van tenir el diagnòstic «va ser un alliberament», tant pels pares, com, sobretot, per la noia, que des de petita havia passat justet els cursos fins que va arribar a segon d'ESO i va haver de repetir. Quan va començar l'escola ja tenia dificultats per llegir i al llarg dels anys ha anat a classes de reforç i ha fet repàs a casa: «Mai s'havia revelat a res d'això però els resultats eren dolents i afectava la seva autoestima.» Aquest curs l'ha començat en un altre centre i han notat que se sent millor i ja va relaxada als exàmens: «Tenir una explicació del que li passa ha estat important perquè veu que no és tonta com pensava.» Abans de saber què tenia anaven ben perduts fins que uns coneguts de la família els van explicar que diagnosticaven aquests trastorns i que podia ser aquesta l'explicació del que li passava. Com que és una malaltia invisible, es troben persones que quan els expliquen el cas insinuen: «T'has inventat una malaltia per no assumir el seu fracàs escolar.»
|
)
)
