A mitjan anys seixanta es va promoure una gran explotació agrària a la zona entre els termes municipals de Tortosa i Santa Bàrbara, la plana de Vinallop, amb la tecnologia i els criteris de rendibilitat empresarial més avançats. Es deia Agribesa i, a banda dels seus promotors, forans, les cares conegudes del projecte al territori eren el polític Fernando Bau Carpi, l'alcalde de Tortosa, Felip Tallada d'Esteve; el que després seria president de la Comunitat de Regants i des del càrrec impulsor del minitransvasament a Tarragona, José Lluch Abella, i el periodista David Català Franquet.

El projecte va aixecar una gran polseguera pels mètodes emprats en la compra de les finques als petits propietaris de la zona i la utilització d'influències polítiques; aquest grup era aleshores el que tenia tot el poder al territori, i pocs en qüestionaven l'autoritat. Un dels arguments per a la inversió era l'abundant disponibilitat de cabals procedents dels aqüífers subterranis. Des de sempre s'havia dit que sota els grans rius hi ha corrents d'aigua importants; de fet, quan s'escollia un lloc per fer-hi una excavació, era prop de barrancs, rambles o rierols, i tota l'horta riberenca tortosina s'abasteix de sénies que poen l'aigua de l'Ebre subterrani. A la plana de Vinallop no era rendible perquè la profunditat era més gran i excavar pous al ras resultava complex, fins que es van generalitzar les perforacions entubades, que requerien menys inversió i oferien més garanties.

El projecte, però, no va reeixir, i alguns van assegurar que era solament una tapadora per obtenir crèdits públics per invertir en operacions immobiliàries en altres llocs. Quedà reduït solament a una part gestionada per una nova empresa (Frubasa), dels mateixos propietaris, i se'n va aprofitar un racó per fer-hi una petita urbanització de xalets que encara existeix.

Deu anys després, els propietaris de la finca van intentar trobar-hi una altra utilitat, i en conxorxa amb Prominca i Indumat, filials del Banc Industrial de Catalunya (Banca Catalana), proposaren construir un gran polígon industrial de més de sis-centes hectàrees que acolliria fàbriques altament contaminants que la ja incipient consciència ecològica rebutjava a l'àrea de Barcelona. Curiosament, el polígon s'anomenava polígon de l'Aigua.

Aquesta vegada fou la situació política, la que el va aturar, i en una reunió de partits celebrada a finals de 1977 van mostrar-hi la seva oposició fins que no es disposés d'un estudi de desenvolupament territorial i aprofitament de recursos hidràulics. Durant trenta anys el tema ha continuat subjacent, tot i que sovint es parlava de l'abundància d'aigua al subsòl de Vinallop i dels pous per regar les finques de la zona en processos de transformació. No pocs opinen que els regadius del canal Xerta-Sénia, ara en construcció accelerada, denunciat per la PDE com un transvasament de l'Ebre encobert cap a Castelló, és en bona part innecessari perquè algunes de les finques dels termes de Tortosa i Roquetes que en el projecte de 1972 s'havien de regar avui ja ho fan amb pous realitzats mitjançant captacions cada vegada més tecnificades, procedents de l'aqüífer de Vinallop.

Ara, la darrera part del docudrama sorgeix quan els tècnics del Ministeri de Medi Ambient han considerat que obtenir aigua mitjançant pous a la zona de Vinallop podria ser una solució d'emergència si la neteja de l'embassament de Flix contaminés els cabals de l'Ebre fins a la desembocadura. Pagesos, propietaris afectats, la PDE i l'Ajuntament de Tortosa s'oposen a les expropiacions i, com una mena de compensació (o de xantatge), algú ha deixat caure que l'aigua dels pous de Vinallop podria servir per abastir el polígon industrial Catalunya-Sud, on es vol instal·lar una gran empresa siderúrgica. No els sona la mateixa música que fa trenta anys?