Entre les nombroses virtuts que envolten El somni, de Crhistophe Farnarier, hi ha un fet que m'estimula considerablement i que té a veure amb la capacitat que tenen les imatges d'articular diferents discursos sobre un seguit de coses que malauradament estan condemnades a desaparèixer. Al centre de la pel·lícula hi ha el personatge de Joan Pipa, un pastor de Sant Esteve de Guialbes que cada estiu acostumava a pujar fins al Pirineu amb el seu ramat, fent via pels camins ramaders, dormint al ras amb les ovelles i fent parada i fonda en alguns restaurants de la vall d'en Bac per menjar-hi algun arròs. El retrat que Christophe Farnarier ens ofereix de Joan Pipa és commovedor, perquè els seus gestos fan part d'una forma de vida que s'està acabant. Joan Pipa és vist com un home lliure, educat a viure en contacte amb la natura, enemic de les transformacions de la vida moderna i enlluernat pel costat més hedonista i salvatge de la vida rural. El seu somni no era altre que el de poder viure en plena muntanya, al marge de la vida moderna, sense haver de donar explicacions a ningú i sense tenir cap mena de compromisos. La presència d'un esperit lliure com el de Joan Pipa ens remet a un temps en què la relació entre l'individu i la naturalesa s'articulava sense complexos, sense paràmetres neoruralistes, com a part de la mateixa existència.

La càmera de Christophe Farnarier filma els gestos de Joan Pipa amb la certesa que rere de cadascun dels seus moviments, de les seves cançons i de les seves dites hi ha un món que cal documentar, que cal preservar cinematogràficament.

Al costat de Joan Pipa es teixeixen unes problemàtiques determinades. La primera té a veure amb el destí dels pastors. Les muntanyes s'han convertit en refugis de noves residències; l'herba dels prats se la mengen les vaques; els camins transhumants són transitats per les motos i a l'horitzó d'aquest món hi ha la vida del tren d'alta velocitat que travessa alguns dels camps de pastura per on es movia Joan Pipa. Després d'haver arribat al Ripollès i constatar que l'herba ja no creix com ho feia abans, Joan Pipa decideix enterrar el seu món i baixa cap al pla amb la consciència que aquella serà la seva última transhumància. El destí incert dels pastors és conseqüència del destí d'unes polítiques ramaderes i agràries que busquen solucions generalistes i no entenen la singularitat de cada lloc, la peculiaritat de cada forma de vida. El fantasma de la vida moderna actua de manera implacable, sense oferir cap altra alternativa.

Rere el retrat del personatge i del seu món, Christophe Farnarier també ens ofereix una altra reflexió ben estimulant sobre el llenguatge. No només es perden uns formes de vida, sinó també unes maneres de parlar. El somni emergeix com una pel·lícula que reivindica la singularitat de la parla catalana més enllà de les formes estandarditzades i de les visions folkloristes urbanes amb què moltes vegades són contemplats els mons rurals. En un moment en què una bona part del cinema produït a Catalunya sembla tenir vergonya de parlar en català, els renecs de Joan Pipa són estimulants, perquè resulten subversius i ens recorden que més enllà de l'imaginari generat per TV3 hi ha uns altres imaginaris al país que les càmeres poden explorar.