Stage Entertainment va tenir molt d'èxit la temporada passada a Barcelona. Cabaret va arrencar les prèvies per la Mercè i va aconseguir 145.406 espectadors en 32 setmanes (67,9% d'ocupació) i Mamma mia! es va estrenar el 29 de novembre (ja en moment àlgid de la temporada). En 34 setmanes van atraure 262.821 persones (un 57% d'aforament en una platea de prop de 2.000 localitats). També cal tenir en compte els altres dos grans musicals que van salvar els mobles: Grease, amb un 80% d'ocupació (132.659 espectadors) al Victòria i Boscos endins, de Dagoll Dagom, al mateix teatre, amb un justet 52% d'ocupació (61.743 espectadors).

Tot i el vendaval de musicals, és cert que cada un s'ha buscat un públic potencial amb matisos. Mortadelo & Filemón s'adreça als que rarament han anat al teatre i que riuran amb les peripècies dels personatges de còmic d'Ibáñez i les cançons melòdiques de l'Espanya de final de la dictadura: una picada d'ullet a l'Espanya cañí sense complexos. Mamma mia! remet també a la música dels vuitanta però amb un toc psicodèlic i eurovisionista. Fama busca el públic que li agradi més el ball espectacular. Spamalot parteix del surrealisme de Monty Phyton passat per les ments endiablades de Tricicle. Què aprofundeix en el fons de la història i es fa còmplice del públic jove que s'identificarà amb uns nois reticents a l'ordre dels grans. Finalment, Aloma capta el públic més intel·lectual. Pel llibret, la música inusual i la posada en escena més austera.

Per a aquesta temporada, la concentració de musicals ha començat, abans d'arribar al setembre. Ja a finals d'agost, es feien prèvies de Mortadelo &Filemón i Spamalot. Fama i Mamma mia! es van estrenar al setembre. Les dues últimes produccions han estat les catalanes: Què i, dijous, Aloma. Els musicals han acaparat els grans teatres de la ciutat (l'any passat La Cubana va recuperar el Coliseum i ara, és l'espai de Què). També el Victòria s'ha decantat pels musicals quan la temporada passada apostaven pel retorn de Josep Maria Flotats per la porta gran (Stalin) i que va funcionar a taquilles de manera regular. La Sala Gran del TNC va obrir l'Any Rodoreda amb una adaptació espectacular tot i que un pèl edulcorada de La plaça del Diamant. Ara, la primera coproducció torna a ser de Rodoreda (tanca els actes del centenari del naixement de l'escriptora), però es fa en clau musical amb el mestratge de Dagoll Dagom: Aloma.

Els preus dels musicals són elevats, volten els 40 euros el cap de setmana, un handicap per uns dies en què la crisi econòmica omple els diaris. L'excepció és Què (té el repartiment més ajustat de tots) que ajuda a fer atractiva la proposta als mileuristes, tot i que no sigui un musical només per a ells.

La llengua. Coco Comín defensava que Fama i Mortadelo & Filemón (les dues produccions que ella coreografia) es fessin en castellà per arribar a més públic. Doncs, ja des de les primeres setmanes s'ha constatat que aquesta és una raó ambigua: Fama es va poder veure el 2004 a Barcelona en versió bilingüe i va acaparar, certament, l'atenció dels espectadors de musicals, en una ciutat que hi havia renunciat en part després d'històrics daltabaixos econòmics. Ara, la peça continua funcionant (per sobre del 50% d'ocupació, segons les dades de què disposa aquest diari). Per contra, el musical de més pressupost de la cartellera Mortadelo & Filemón rarament supera el 30%, un percentatge molt inferior al de Stalin del Tívoli de l'any passat, per exemple. Què i Aloma es mantenen molt per sobre d'aquests resultats: l'atracció del que explica un musical i de com s'explica també compta. I molt. Els altres dos musicals (Mamma mia! i Spamalot), que també s'interpreten en castellà tot i que s'hi fa algun tic al públic català, sí que aconsegueixen un percentatge d'ocupació elevat.