En el moment en què ens trobem, entre les darreries del segle XX i el començament del XXI, molts s'han preguntat i han especulat sobre com es produiria la transició dels segles. És difícil trobar en la realitat mostres evidents que som en un altre segle. L'espai de la literatura pot reflectir, tot i que potser no en el sentit stendhalià del terme, el temps que ens ha tocat viure. De fet, de tant en tant surten crítics que demanen als novel·listes que s'enfrontin a fer cròniques i ficcions que se situïn en el temps actual.

Us he etzibat aquesta reflexió per encarar quatre línies sobre el darrer llibre d'Òscar Palazón perquè penso que en un àmbit, si voleu, epidèrmic i molt evident, ens presenta situacions, actituds i formes d'actuar que ja no són del segle passat. No entro a valorar la conveniència de fer-ho, només ho constato a tall de cronista perquè em sembla rellevant i poc habitual. Realment et submergeixes en les accions que et podries trobar al xamfrà de més avall i que, de fet, llegeixes als diaris sovint.

La novel·la va guanyar el 15è premi literari Vila de l'Ametlla de Mar i això fa que la lectura i el comentari del llibre tinguin per mi, passeu-me la referència personal, una satisfacció afegida. A la Cala vaig fer de professor durant vuit anys i és per això que una persona del jurat va ser alumna meva. A més, resulta que un altre escriptor d'un cert perfil generacional i d'un cert deix estilístic, l'amic Àngel-O. Brunet, també va guanyar el premi i també me'n va demanar un comentari. Deu voler dir que les collites literàries del Camp de Tarragona van fent el seu camí.

Cal dir que jo veig l'Òscar com un activista de l'escriptura. S'ha enfrontat a la poesia –hi remet el títol–, la narració curta, la traducció literària, i ara a una novel·la, i té dues característiques importants com a escriptor que queden paleses en aquest llibre: la valentia del tema, la identitat amagada sota l'aixopluc d'una mena de baixada als inferns per enfrontar-se a alguns dels trets més escabrosos del món actual; la pedofília i la violència gratuïta, i la valentia estilística.

«La vida és un trencaclosques al qual li falten moltes peces.» Aquesta frase, cap al final de la novel·la, juntament amb el títol Un rostre que no és meu, em desvetlla dues de les claus que em faciliten la reflexió que us presento.

La novel·la està construïda a partir de les peces que van composant el trencaclosques; és per això que la portada és tan adequada. Les peces transmeten angoixa. En la primera part, que es titula «Autoretrats», els personatges ens parlen per mitjà de monòlegs interiors en primera i segona persona, i aquí l'escriptor es mostra hàbil en l'ofici, ens transmeten impressions que fan sentit en la segona part, ja en tercera persona.

Com deia, se'ns presenta una acció situada en la quotidianitat: des de llegendes urbanes fins a estereotips com la Juani (que substitueix l'antiga Lolita), la circulació a internet d'imatges sexuals sense consentiment, la recomposició del rostre a partir de la cirurgia, amb al·lusions a la realitat més estricta dels diaris, amb gestos molt contemporanis com ara anar estripant l'etiqueta de l'ampolla mentre parlem, i també per la manera d'escriure cinematogràfica i sense cotilles formals.

La primera part acaba amb una denúncia de la hipocresia; és a dir, el lector veu tota una sèrie de misèries morals que quan li passen per davant dels ulls el fa reflexionar.

Per acabar, felicito l'autor i us demano una cosa: busqueu dues o tres tardes per llegir Un rostre que no és meu i la veritat és que entrareu en un món literari que us sobtarà i us seduirà.

PS: sobretot no us deixeu l'epíleg que podeu trobar al bloc de l'autor.