Diuen que la mediocritat és un estat de l'ànima. Potser sí que ho és, no ho sé, però del que sí que estic segur és que l'ànima del nostre sistema educatiu ho és, de mediocre.

Tot docent sap que els nivells educatius han caigut en picat, la disciplina no existeix i la transmissió de coneixements és un eufemisme. No cal cap estudi de la fundació Bofill ni l'informe Pisa per constatar-ho. És evident per se.

Catalunya, paradigma de modernitat i innovació en el passat, ha quedat enrere gairebé en tots els camps. L'educació no n'és cap excepció, hem perdut el tren, i des del Departament d'Educació ens proposen la LEC (llei d'educació de Catalunya). Però ja se sap, res no surt de no res; ergo, de la mediocritat, només en pot sortir una llei mediocre. I això és el que ens proposa una llei mediocre i alhora perversa, ja que tot sovint aquests dos conceptes van lligats.

Una llei política Calia una nova llei que donés esperances als professors, calia una nova llei que racionalitzes el sistema educatiu, calia una nova llei feta pels experts, i per experts entenc aquells que estan a l'aula i pateixen el sistema educatiu dia sí dia també. Lluny d'això, la LEC és una llei política, elaborada per polítics que en lloc d'acceptar el seu fracàs com a gestors en són directament responsables i culpen els docents de la situació actual, ja que segons ells no estem preparats.

No insistiré més sobre aquest exercici de maquiavel·lisme; en són experts, Maquiavel n'estaria orgullós. Penso que els docents no ens ho mereixem, i el país, tampoc.

La LEC només fa que aprofundir en els aspectes menys positius del sistema actual:

Destrucció del sistema públic afavorint l'ensenyament privat, això sí, amb diners públics; fragmentació del sistema educatiu català tant a nivell curricular com disciplinari i docent; i tot això, avalat sota el concepte de l'autonomia i municipalització dels centres. Potser seria molt més entenedor dir-ne creació de petits regnes de taifes, amb tot el que això significa. A tall d'exemple, instituts de primera o segona divisió, no en funció de la capacitat intel·lectual dels alumnes sinó de l'emplaçament socioeconòmic de l'institut.

La llista és llarga i el temps és breu. De solucions com la creació d'un batxillerat de tres anys, la dignificació de la formació professional –creant un currículum racional–, més disciplina als centres, la transmissió de coneixements, l'esforç personal... De tot això, ni una paraula.

Ho he dit abans, res no surt de no res. Sóc professor, estimo el meu ofici i el meu país. Ens estem jugant el present i el futur de Catalunya. Algun dia la història jutjarà i passarà comptes morals als responsables d'aquesta ignorància col·lectiva.

Per tal que aquest dia arribi al més aviat possible, els professors no podem quedar passius. John Donne deia que ningú s'adorm quan el porten al cadafal... Serem els primers?