Què és l'únic musical de la cartellera de Barcelona que parteix d'una idea totalment original. Al director Àngel Llàcer li agrada recordar que va ser una nit de gintònics quan van convèncer Álex Mañas a desencallar un projecte maleït. Havia de ser un musical de petit format que venien endarrerint feia uns deu anys Manu Guix i Llàcer. Amb l'any de creació, el musical ha anat pujant com un pastís. Primer es deia si fer-lo en una sala alternativa. De seguida, es va trobar suficient complicitat per traslladar-se al Borràs. Finalment, el musical ocupa i amplia la boca del Teatre Coliseum. L'ambició és molta i els puntals sobre els que han anat muntant aquest projecte són també apostes personals. Mariona Castillo, la indiscutible Sophie a Mamma mia!, va abandonar el vaixell de Stage. També Iván Labanda, un actor que, mica en mica, s'ha guanyat espai a la Sala Gran del TNC o al gran aparador de la televisió (Porca misèria), són dos rostres que donen entitat a un musical amb discurs. Hi ha coreografia i joc, però hi domina la trama en què es procura una segona ocasió per a uns joves menors d'edat tancats en cel·les de càstig. Cinc joves tenen l'oportunitat de reinserir-se amb un taller de conscienciació de valors.

La peça té bons trumfos. La trama ha de captar l'interès del públic adolescent i dels pares. L'inconformisme vessa per tots costats. Per això, s'atreveixen encara amb un musical en català. Per això, juguen amb l'audiovisual com si fos el cos de ball, al qual aquest muntatge renuncia. La música de Manu Guix s'interpreta des del fons de l'escenari. Se'ls veu disfrutar tocant en directe, un luxe en relació als altres musicals en què la música queda amagada al fossar. Els reptes són de pes. Han hagut de completar l'equip amb actors molt joves, com Carla Gaya, de 16 anys, que fa una noia desinhibida. L'as de la màniga és José Luis Cortés, el Moha. Vocalment forma un triangle amb Labanda i Castillo que aguanten el pes vocal de la peça. Manu Guix ha compost unes partitures que tenen clar l'objectiu de fer moure els peus al públic des de la butaca. Ell mateix canta l'arrencada d'un dels temes. La música, doncs, és un puntal.

La trama, a vegades, peca d'un llenguatge un pèl institucionalitzat (quan el jove monitor s'adreça als seus interns) per una banda, i tòpic (quan es barallen els nois entre ells) per l'altra. Tot i que es pretén jugar la carta del misteri per anar descobrint les raons per les quals cada jove té pendent un judici, l'estructura no ho resol prou bé. Però, tot i això, Què demostra que es pot fer un musical amb un tema d'avui, amb música original i en català. Valents i triomfadors.