Mortadelo & Filemón és un musical que a priori pot aixecar per als amants del gènere i del teatre en general una mica d'urticària. La combinació de cançons del repertori d'auto de xoc dels anys setanta i de personatges de tebeo pot induir a pensar en la caspa. Una caspa d'aquella que ni per molts productes revolucionaris que es facin servir (interpreti's gran pressupost) es pot eliminar.

Però els prejudicis fan molt mal. I a més d'aquesta interpretació apriorística n'hi ha una altra d'aquest musical. Bon muntatge, rememoració d'uns temes (adaptats amb gràcia) que formen part de la biografia personal de cadascú i recuperada per les generacions més joves per programes televisius que també solen rebre els pals que provoquen els prejudicis.

Si vostè es deixa de manies, i ha sortit de l'armari reconeixent que a més del Pink Floyd més psicodèlic també havia cantat Pablo Abraira, i si encara és capaç d'anar en transport públic llegint un Mortadelo, pot anar tranquil·lament a veure l'obra. S'ho passarà bé, que no és poc.