Segurament, el Tricicle ha estat l'ham per assegurar l'èxit d'aquesta obra. Un ham que potser no calia, tot i que tampoc no és sobrer. El cas és que el món dels Monty Python és un esquer prou atractiu per atreure públic. A Catalunya som força de Monty Phyton i, lògicament, també força de Tricicle, per la qual cosa, tot i les pegues que algun torracollons pugui trobar al muntatge, es tracta d'un obra divertida amb una molt més que correcta interpretació en tots els àmbits: ball, cant i actuació. El món paròdic dels cavallers de la taula quadrada dóna molt de joc, l'única pega és que els grans gags que van crear els Monty Python en les seves pel·lícules perden força perquè són coneguts per molts.

Però com que hi ha generacions joves que no van viure el moment d'esclat de la companyia britànica, pot ser que ara puguin gaudir d'un esclat de riure amb escenes com ara la de l'escuder que fa sonar uns cocos per imitar el galop dels cavalls. Una escena equiparable a Groucho Marx xisclant a la platea a Una nit a l'òpera, convertit en un venedor de llaminadures.